12/06/1961 
Noticias
“Molts pacients seran més greus si no fem les coses bé des de l’inici”
La Societat Catalana de Psicologia Clínica (SCPC-ACAPIR) va publicar un estudi demolidor el juny passat basat en l’experiència dels professionals que atenen els pacients en el dia a dia. El seu títol ja es prou significatiu: La salut mental a Catalunya: entre el discurs institucional i la pràctica real. O en altres paraules, els polítics ens venen una cosa però la realitat és una altra molt diferent. La presidenta i el vicepresident de SCPC-ACAPIR, María José Miñano i Jesús López, respectivament, parlen sense embuts.
"Quan aconsegueixes tenir reconeixement i admiració mundials t’adones que no era el que estaves buscant"
Virgilio Martínez (Lima, 1977) és un dels cuiners més reputats del món. El seu restaurant Central, a Lima, va ser considerat el primer del món el 2023. Era una fita que no havia aconseguit mai ningú a Llatinoamèrica. I ell la va aconseguir posant al centre els ingredients que es feien servir en tots els ecosistemes i altituds del Perú. Molts d’ells, salvaguardats per les comunitats indígenes. “Quan era petit em deien que aquesta gent eren pobres. Després he entès que eren rics”, diu el cuiner. A banda del Central, té el restaurant Mil, on fa cuina andina a 3.800 metres, i un centre de coneixement pluridisciplinari que es diu Mater. Martínez atén l’ARA al congrés Andorra Taste, dedicat a la gastronomia d’alta muntanya, on li han atorgat el premi a la trajectòria. Un guardó que han rebut prèviament Michel Bras, Gastón Acurio, Ferran Adrià i Carme Ruscalleda.
Una disciplina coral
Un cop em van explicar que quan el Carles Capdevila, impulsor d’aquest diari, veia en el currículum que algú havia cantat en una coral ho valorava positivament, perquè volia dir que, per una banda, sabia treballar pel bé comú del grup i, per l’altra, sabia projectar la seva pròpia veu. No sé si és del tot veritat, però he recordat aquesta anècdota de seguida que he començat a llegir Una catalana a París. Articles d’exili, un recull d’articles de Teresa Pàmies que ha editat Montserrat Bacardí i que publica Comanegra.
Dos anys després de la mort de Nasrallah, el seu rostre és omnipresent al sud de Beirut
Dos anys després de la mort de Hassan Nasrallah, el seu rostre continua per tot arreu a Dahieh, l'extensa perifèria sud de Beirut, que durant dècades va ser el principal aparador del poder de Hezbollah. A les parets, a les botigues, als cartells que recorden els dirigents morts. Però la ciutat que va deixar Nasrallah ja no és la mateixa.
Habitatge: quan es desnona un dret bàsic
Maricarmen Abascal a Madrid; Olga, la dona de 54 anys de l'Hospitalet que es va suïcidar després de ser desnonada... La llista és terriblement extensa. Tot i que el nombre total de llançaments judicials és inferior al de fa uns anys, continua sent un problema, una xacra. I el més greu és que quan s'hi ha intentat aplicar una mesura, encara que temporal –com el decret per impedir els desnonaments de persones vulnerables–, un conjunt de partits, com PP, Vox i Junts, s'hi van oposar.