08/11/1929 
Noticias
Novel·lar la història de Mallorca
Les novel·les d’Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, Mallorca, 1945) són un gran reservori textual de memòria comunitària, la llarga i embolicada història d’un nosaltres feta a partir d’un inacabable formigueig de jos i tus i ells concrets, una olla narrativa on bullen homes i dones de tota espècie i condició i on s’expliquen des de fets tràgics i sanguinaris fins a fets pintorescos i quasi còmics, una olla on els coneixements i les ignoràncies ancestrals conviuen amb un enfilall sense fi de rumors, evocacions, records, curiositats, aventures, facècies, drames, quimeres, murmuracions, maledicències i fantasmagories. La de Vidal Ferrando és, diguem-ho així, una literatura populosa –més: multitudinària–, fins al punt que el lector se sent saturat per tot el devessall de noms i de personatges que li desfilen per davant dels ulls. Tot plegat podria ser una mica indigest i desconcertant, si no fos que la prosa de Vidal Ferrando, d’un preciosisme que no resulta mai exhibicionista ni vanitós,
Si us dic que imagineu una poma, què veieu?
Si us dic que tanqueu els ulls i imagineu una poma, què veieu? A la majoria de lectors se’ls apareixerà una forma esfèrica que pot ser vermella o verda o groga, més o menys nítida i més o menys fugaç. Però hi ha gent que no veurà res, tot i saber què és una poma i poder-ne descriure una. D’això se’n diu afantasia, un terme ideat fa uns anys pel neuròleg Adam Zeman, que va posar nom a un fenomen que Francis Galton, cosí de Darwin i pioner en l’estudi de les diferències individuals, ja havia detectat el 1880 quan va demanar a uns quants científics que imaginessin la taula de l’esmorzar i alguns li van respondre que no entenien la pregunta. L’afantasia és, doncs, la incapacitat de generar imatges mentals voluntàries, i no és una malaltia, sinó una manera de pensar que afecta prop d’un 1% de la població. A l’altre extrem hi trobem la hiperfantasia, que és la capacitat de pensar en imatges amb una vivesa gairebé perceptiva.
El dol no és només cosa d’humans: què passa quan els animals perden algú estimat?
Els coiots no són precisament uns romàntics. El seu costum de recórrer el territori en solitari els ha valgut la fama d’animals solitaris i no gaire populars, amb una imatge pública que va des de la de molèstia problemàtica per als humans fins a la de depredadors perillosos.
“Portar gel·laba vol dir no estar integrat?”: parlen els catalans fills d’immigrants
Quedem al jardí de l’Ateneu Barcelonès, un reducte cultural epítom de la catalanitat on Maria Bouabdellah Shaimi, Chayma Rachdi Mennana i Badembo Diaby mai haurien pensat que serien convidats. Són fills de l’onada migratòria que ha fet créixer Catalunya a un ritme vertiginós fins als 8 milions, però sobretot són tres joves de la generació Z que conviuen amb les contradiccions d’una identitat híbrida, amb un peu en la catalanitat i l’altre en els seus orígens familiars. L’Ateneu els ha convidat al congrés MigrAccions (del 19 al 21 de novembre), que vol servir de laboratori d’experiències de cohesió per abordar els efectes dels canvis demogràfics, com el retrocés del català o l’auge de la xenofòbia. Amb ells parlem d’això i del procés d’acostament a la catalanitat. Què vol dir ser català per als fills de la immigració? N’hi ha prou amb la llengua? Quins prejudicis viuen els catalans racialitzats? Qui els valida com a catalans?
La campanya de David Broncano i Jordi Wild
Ja fa temps que els partits polítics fan un resum de deu punts dels inacabables, repetitius i poc concrets programes electorals –que, com a norma general, només es llegeixen les persones que els redacten– amb frases simples i tan impactants com sigui possible. Els responsables de les campanyes són conscients que la influència dels compromisos en la popularitat dels candidats és pràcticament nul·la i que els programes només serveixen perquè els periodistes rebusquem a l’hemeroteca quan els incompleixen. Ara qui més qui menys opta pels vídeos curts en format vertical, les frases ocurrents, els petons a la parella, els muntatges amb IA, els diàlegs a les xarxes socials entre community managers i qualsevol eina que aporti visibilitat entre els votants, sobretot entre els més joves. I com que fa temps que s’hi dediquen, cada cop són més escassos els moments de vergonya aliena.