30/07/1918 
Noticias
- El Papa Lleó XIV aterra a Espanya
El Papa Lleó XIV aterra a Espanya 
Veient pel·lis amb la meva filla (4)
.
Amb qui hem d'anar a les eleccions del Madrid?
Informativament, l’interès de les eleccions del Reial Madrid és inqüestionable, però el nivell dels dos presidenciables demostra que el tipus de lideratges que hi ha al món del futbol –allà i aquí– és molt baix. Són senyorots farcits de privilegis amb un ego desmesurat que confon la part amb el tot. En definitiva, masculinitats tòxiques amb estils diferents, però amb la mateixa essència. De moment, qui ja ha guanyat els comicis blancs per patetisme és un Florentino Pérez que s’ha convertit en un ésser erràtic que repapieja repetint batalletes de fa 25 anys sigui quin sigui el format: roda de premsa o bé entrevista-massatge amb amics com Iker Jiménez. És fàcil imaginar-se una minyona d’una excolònia tallant-li el lluç en bocins ben petitons perquè no s’ennuegui. El contrincant, però, tampoc és un pot de xampú anticaspa: Enrique Riquelme és la mateixa cançó, però més lluny del geriàtric.
'Nozze' liceistes amb ganes de passar-s'ho bé
Amb Le nozze di Figaro (1786), el poeta Lorenzo Da Ponte va iniciar la seva col·laboració amb Wolfgang Amadeus Mozart, que continuaria amb dues òperes més: Don Giovanni (1787) i Così fan tutte (1790). I val a dir que la primera de les tres òperes és la més perfecta pel que fa a l’engranatge teatral. És lògic, doncs, que Marta Pazos hagi abraçat amb entusiasme la proposta feta pel Liceu. Tres setmanes abans del seu debut al Teatre Grec amb L'òpera de tres rals (Dreigroschenoper), la directora gallega ha culminat un treball processat a base de cocció lenta pel que fa a les idees i al disseny global de l’espectacle.
La pregunta que es repeteix als autors com si amagués el secret de l'èxit
Hi ha una pregunta que es repeteix sovint als escriptors; la fan els periodistes bons i els dolents (fins i tot a The Paris Review), la fan els lectors, la fan els aspirants a escriptor, la fan altres escriptors, la fan també els amics de l’escriptor; és una pregunta que apareix una vegada i una altra com si amagués el secret de l’èxit (o el fracàs) de l’autor o d’una obra. Ho puc entendre, esclar; de la mateixa manera que, si ens volem aprimar, li preguntem a l’amic que s’ha aprimat deu quilos com s’ho ha fet, imaginem que si volem escriure, podem fer el mateix: imitar una fórmula, un mètode. Reconec que també a mi m’interessa la pregunta; per més que no cregui en fórmules ni mètodes, de vegades pots aprofitar o adaptar alguna de les idees dels altres. La pregunta és: ¿quan i on escrius?