21/03/1908 
Noticias
Ronnie Wood ofereix un esplèndid concert de rock'n'roll a Barcelona
Ronnie Wood, guitarrista dels Rolling Stones des de fa cinquanta anys, i abans del grup Faces, transmetia la sensació d'estar fent justament el que més li agrada: tocar rock'n'roll en un sentit prou ampli de la paraula, acompanyat d'una colla de músics en sintonia i amb un repertori molt ben triat. Abans que sortís a l'escenari de la sala Razzmatazz de Barcelona, és possible que el públic, que havia pagat 165 euros per l'entrada, es conformés tenint davant una llegenda sense demanar-li cap cosa extraordinària. Tanmateix, Wood va capgirar la situació. En va tenir prou amb quatre cançons per convertir el que podia ser una simpàtica vetllada amb una vella glòria de 79 anys en un esplèndid concert. I el públic, que ja l'havia rebut amb un afecte entranyable, va començar a celebrar la música.
El pelegrinatge extrem que va emprendre Werner Herzog
El novembre del 1974, el cineasta Werner Herzog (Múnic, 1942) va rebre la notícia que la crítica i historiadora del cinema Lotte Eisner estava molt malalta. Contradient el tòpic que diu que els creadors temen i menyspreen els crítics i estudiosos, Herzog va reaccionar amb una mescla de desesperació filial i d’agraïment fervorós de devot.
"Toni Gros és un dels nostres": Gordon ha caigut amb gràcia al Barça
"Toni Gros és un dels nostres". Aquest és un dels missatges que va compartir el Barça a les seves xarxes socials amb motiu de la Diada. Fa referència a Anthony Gordon, l'extrem anglès que ha meravellat Hansi Flick i tot el barcelonisme amb només un grapat de mesos a Barcelona. Ja en la seva presentació, a finals de maig, Gordon es va atrevir amb un "Estic molt feliç" en català mentre signava alguns autògrafs als aficionats que li demanaven gols. De moment, els gols encara es fan esperar, però ja ha repartit quatre assistències en cinc partits, totes quatre a la Lliga, i s'ha guanyat l'estima de bona part de l'afició, que va corejar el seu nom al Camp Nou després de la golejada 5-2 contra el Rayo Vallecano de fa un parell de jornades.
La família petita, la mitjana i la gran
El concepte de família a casa se’ns ha fet més extens i l’encarregat d’explicar-m’ho ha estat el meu fill petit, que ara té set anys. No fa massa, quan li proposava tot un reguitzell de propostes per fer en família el cap de setmana, em va contestar: “D’acord, mama, però això amb qui ho farem amb la família petita, la mitjana o la gran?”. De cop i volta, teníem tres famílies, de la més petita a la a més gran, com tots els objectes i utensilis de la llar dels tres ossets. Aviat em va aclarir la seva definició i qui en formava part.
Pimes: la mida sí que importa
Aquesta setmana, Pimec ha anat a Madrid a defensar una llei que faciliti el creixement empresarial. Antoni Cañete, el president d'aquesta organització patronal catalana, és un home insistent i persistent en la defensa d'allò que considera que afecta les petites i mitjanes empreses. La seva frase és un clàssic: "Les pimes han de ser al pont de comandament", que vol dir que aquestes companyies, que són el principal component del teixit industrial i empresarial del país, han d'estar presents en tots els àmbits on es decideixen les regulacions i normes que els afecten. Una mostra és la constant reivindicació de les normes i mesures destinades a combatre la morositat, un mal que ofega moltes companyies, especialment les més petites i, esclar, els autònoms que treballen com a proveïdors d'indústries i empreses més grans.