06/07/1829 
Noticias
La repatriació dels menors, "ni fàcil ni ràpida": vuit en un any i cap al Marroc
El govern espanyol ha assegurat que el retorn segur dels menors marroquins que van entrar de formar irregular a Ceuta el passat 30 de juliol és prioritari. Però, amb la llei a la mà, les repatriacions de joves tenen una especial protecció davant dels tràmits ordinaris que s'apliquen als adults. De fet, en els últims anys els retorns amb les famílies biològiques són l'excepció absoluta i només es fan en casos puntuals. A més, segons recull la fiscalia, no se n'ha pogut tramitar cap al Marroc "per la manca de cooperació" de les autoritats alauites. Sense anar més lluny, el 2024 només es van repatriar vuit criatures: quatre de Colòmbia, tres de Romania i una de França.
Esperàvem que els talibans canviessin, però vam canviar nosaltres
El 15 d'agost del 2021, havia d'anar a la universitat com qualsevol altre dia. Ens arribaven notícies que una província rere l'altra queia en mans dels talibans, i la por s'anava apoderant de mi a poc a poc. Però encara no em podia creure que Kabul cauria. Pensàvem que, si els talibans entraven a Kabul, seria mitjançant un acord amb el govern central, no pas a través de la guerra o de la força. Al nostre grup de WhatsApp, els meus companys de classe i jo havíem acordat anar a classe l'endemà.
Cinc anys dels talibans: viatge a un règim que cada cop fa més por
L'arribada a l'aeroport de Kabul era sempre caòtica: llargues cues que avançaven lentament perquè els funcionaris de torn revisessin els passaports, empentes i aglomeracions de passatgers per passar l'equipatge per l'escàner obligatori abans de sortir de la terminal, i espontanis que s’apropiaven de tots els carrets per portar les maletes i et demanaven diners si els volies fer servir. Aquesta vegada, però, tot va ser molt més àgil: cues diferents per a homes i dones per al control de passaports, i funcionaris eficients i ràpids. Fluïdesa per passar l'equipatge per l'escàner. I desenes de carrets disponibles per a les maletes, sense necessitat de pagar.
L'acompanyament a les platges de Barcelona que canvia vides
L'Erica té 89 anys i és veïna de Barcelona de tota la vida. Anys enrere passava hores dins l’aigua fent esquí aquàtic, un esport que havia practicat des de jove: el mar formava part de la seva vida. Abans de la pandèmia gaudia d'un estil de vida molt actiu, passava hores al gimnàs entrenant i procurava cuidar-se i estar en forma, però quan va arribar el confinament va haver de passar deu mesos sense gairebé moure's. Aquells mesos d'aïllament, inactivitat i sedentarisme van perjudicar-li la vista fins al punt de quedar-se cega. Ara ha pogut tornar a gaudir de la platja. “Això de poder venir a la platja és mitja vida. Començo a saltar i jugar com una nena petita”, explica.
El món és un hostal
Quan la Clàudia Ferro, de 24 anys, va explicar als seus pares que aquell estiu no dormiria en cap hotel ni havia reservat cap apartament, la primera pregunta va ser inevitable: “I on t'allotjaràs?”. La resposta resumeix una nova manera d'entendre els viatges: “Treballaré unes hores al dia i, a canvi, tindré un lloc on dormir”.