15/05/1782 
Noticias
Irresistible afany integrador (1984)
De l’article de l’escriptor Francesc Candel (Cases Altes, Racó d’Ademús, País Valencià, 1925 - Barcelona, 2007) a l’Avui (22-I-1984). L’Oficina del Club de Roma a Barcelona i GRITIM-UPF desenvolupen en el Palau Macaya un cicle de sessions sota l’enunciat “La memòria inclusiva de les migracions com a pilar de les polítiques interculturals”. En aquesta matèria, la perspectiva de Candel va marcar, en el decenni 1960, un abans i un després en la ideologia catalana majoritària sobre la inclusió cultural.
Racisme a 'En boca de todos'
Dilluns, a En boca de todos, insistien que l’apunyalament d’Esplugues es tractava d’un atemptat jihadista tot i la informació oficial que ho descartava. Nacho Abad, el rei del sensacionalisme i la desinformació, va resumir el cas a la seva audiència amb una frivolitat cruel: “Un inmigrante magrebí ha apuñalado a una chavala de 16 años y se ha montado el lío”. No només s’equivocava en l’edat de la víctima. També li importava un rave el nom del barri on havien passat els fets, i a Finestrelles n’hi deia Finisterre. I després afegia: “O no me acuerdo como se llama”. És la fatxenderia de la falta d’escrúpols, que fins i tot li permet exhibir la ignorància. Quan una veïna li va corregir l’edat de la dona assassinada i li va dir que tenia 41 anys, Abad, en comptes de rectificar-ho i disculpar-se, va demanar a l’entrevistada que justifiqués el seu error: “Tú, como yo, también habrás leído en todos los medios de comunicación que la víctima tenia 16 años”.
On s’han d’ubicar les energies verdes a Catalunya?
"No es tracta de no posar plaques solars o aerogeneradors, això va de fer-ho bé i amb cap". En els darrers anys, Catalunya no ha estat capaç de progressar prou en les energies renovables i actualment el país es troba molt lluny dels objectius marcats tant per la Unió Europea com pel mateix Parlament de Catalunya. Però, com s'han de desplegar en el territori? On s'han d'instal·lar les plaques solars o els aerogeneradors? En un acte organitzat per l'Institut d’Estudis Catalans (IEC) i l'ARA s'ha reflexionat aquest dimarts sobre quines zones cal explorar per tal de protegir al màxim les zones agràries.
"Els periodistes hem d'ignorar els atacs i fer la feina"
Com es pot dirigir un diari que està en el punt de mira de Trump? El periodista Martin Baron ho va fer entre el 2016 i el 2020 quan va ser al capdavant del mític Washington Post, i davant un auditori ple de col·legues i estudiants de periodisme explica quina era la seva obsessió: "Evitar que Trump entrés en el meu cap". L'objectiu era, doncs, que no condicionés la seva tasca com a director. "Com a periodistes hem d'ignorar els atacs i centrar-nos en fer la nostra feina: descobrir els fets, contextualitzar-los i difondre'ls. Ell [Trump] va dir que estava en guerra amb els mitjans. I jo vaig respondre que nosaltres no estàvem en guerra amb ell, simplement fèiem la nostra feina, consagrada a la primera esmena de la Constitució". Difícilment, els joves estudiants que escolten rebran una lliçó tan profunda com la del veterà periodista nord-americà, guanyador de 16 premis Pulitzer, un d'ells per haver destapat l'escàndol dels abusos a l'Església al Boston Globe.
“No hauria sentit tant d’amor per la meva mare si ella no hagués emmalaltit”
Quan la directora Marta Matute (Madrid, 1988) tenia 18 anys, a la seva mare van diagnosticar-li una demència frontotemporal. Durant nou anys, tota la família es va bolcar en tenir cura de la mare, i aquella malaltia degenerativa es va convertir en el centre de les seves vides. A efectes pràctics, Matute va deixar de ser una noia normal de la seva edat. “Jo volia estar amb els meus amics, fer la meva vida, però la malaltia ho va arrasar tot –recorda–. D’alguna manera continues amb la teva vida, però dissociada”. Matute no parlava amb els seus amics de la situació i fins i tot ho amagava, però ja intuïa que tard o d’hora acabaria “fent alguna cosa” amb aquella experiència. I així ha sigut: Yo no moriré de amor, la seva opera prima, que arriba als cinemes aquest divendres després de triomfar al Festival de Màlaga amb tres premis (Bisnaga d’Or a la millor pel·lícula, millor actriu i millor actor de repartiment) que la perfilen com a primera gran sorpresa del cinema espanyol del 2026.