21/04/1991 
Noticias
- Dia de la Mare sense mare
Deu ser que em faig gran, però cada dia m’incomoden més dates com aquesta. ¿Què passa quan arriba el Dia de la Mare, però ja no hi ha mare? ¿Què passa amb el Dia del Pare, però ja no hi ha pare? Ara per ara, no tinc eines per afrontar-ho. Sé que passa el mateix per Nadal, quan trobem a faltar els qui ja no hi són; però ho acceptem perquè vam ser nenes i nens, i hi ha un relleu d’il·lusió entre generacions inevitable.Seguir leyendo.... - ¿Què busca Puigdemont?
Junts va tombar dijous, amb el PP i Vox, el decret de lloguers. Va ser una gran derrota de Sánchez. I també va votar contra el consorci d’inversions català, més difícil de justificar, perquè la falta d’inversions de l’Estat és una queixa fixa i justa no ja del catalanisme sinó també de Foment i la Cambra.Seguir leyendo.... - Cospedal, el fitxatge difícil d’explicar
L’arribada de María Dolores de Cospedal al consell d’administració de Naturhouse com a independent reobre un debat que va més enllà dels noms propis. Ningú discuteix que una política pugui refer la seva trajectòria en el sector privat, una cosa legítima en democràcia, per molt que Pablo Iglesias odiï que les empreses "es comprin exministres". La qüestió rellevant és una altra: què aporta aquest fitxatge a la companyia i per què és el més adequat en aquest moment.Seguir leyendo.... - Pitjor o millor món possible
El gran embut de l’estret d’Ormuz il·lustra ara mateix pàgines de novel·la distòpica en directe. Amb el segle XXI les novel·les distòpiques van fer-se molt presents als aparadors de les llibreries, substituint les ficcions utopistes. Aparentment, hem passat dels escenaris amb un món que pogués anar millor amb el decorat apocalíptic d’un món sempre a pitjor. Predomina l’anomenada llei de Finangle: "Una cosa que pot anar malament anirà malament en el pitjor moment possible". És una llei present a les novel·les de ciència-ficció i és aplicable als jocs de guerra, d’on ningú se’n surt viu o tots es converteixen en arcàngels.Seguir leyendo.... - Vito Quiles: el no-res i uns riures
El que sobresurt de Vito Quiles és el no-res i uns riures. Se’l veu reiteradament a la part del davant de les diatribes parlamentàries, fent de dolent de la pel·lícula. Sempre porta un aparell, un telèfon d’última generació, amb què amenaça els que parlen. No se sap després a quins diaris entregarà les seves xeflis, però allà està, com si fos un associat a l’hemicicle. És un home sense atributs, és ell i només ell qui va pel món anunciant que va, fins que dona el cop, i els diaris ho anuncien. Com si fos un personatge. I no és res, és tan sols un que amenaça.Seguir leyendo....