15/07/2024 
Noticias
- Bancs i diaris: com a mínim, explicar-ho
Des de la perspectiva catalana, l’opa del BBVA al Sabadell genera recels més que comprensibles. Però les relacions íntimes entre bancs i alguns diaris fan que els seus posicionaments editorials no acabis de saber fins a quin punt obeeixen a un posicionament genuí o bé s’expliquen per altres motius més espuris. Per exemple, El País dedicava un editorial a l’assumpte amb una duresa granítica. Renya Competència perquè considera que s’espolsa les puces i passa la patata calenta al govern i llança en la seva última frase un avís: “La baralla, en fi, no està ni de bon tros decidida”. Podria semblar curiós que un diari planti cara al segon banc d’Espanya en actius, però ho deixa de ser quan recordes que qui encapçala el rànquing –i a qui, per tant, li deu fer una gràcia regular la fusió– és el Santander, propietari del 4,1% d’accions de Prisa i amb ascendència també sobre el 7,1% de la família Polanco, a qui l’entitat de Botín va refinançar els deutes. 
Barcelona, vista com el caramel inversor d'Europa per a lloguers d'estudiants
Barcelona torna a sortir a dalt de tot d'un rànquing relacionat amb l'habitatge. Però aquesta vegada l'enfocament és per a inversors i la comparació, a escala europea: la capital catalana se situa com la millor ciutat universitària d'Europa per invertir en lloguer d'estudiants, per davant de Madrid, Brussel·les, Milà i Lió.
Quan al País Valencià la truita de patates es feia sense ous ni patates
En un poble del País Valencià on la supervivència és l’únic horitzó vital dels perdedors de la Guerra Civil, una mestressa de casa talla amb cura les closques de les peles de taronges i les remulla en aigua perquè s’estovin; després les sofregeix i les barreja amb una pasta de farina barata. Aquesta “truita de patates sense ous ni patates” és una de les “receptes de la fam” que Celia Rico Clavellino (Sevilla, 1982) va descobrir mentre investigava com portar a la pantalla el món que descrivia Rafael Chirbes a la novel·la La buena letra. “Per a mi era molt important donar-li valor a la fam, una de les coses més dures que hi ha –explica la directora–. Però he de dir que la truita de closques de taronja no és tan dolenta com sembla; la vam cuinar i no està malament”.
"Quan veig tots els cardenals a les fotos, em pregunto: «Per què no hi surto jo?»"
El cineasta italià Uberto Pasolini (Roma, 1957) explica que, durant gairebé tres dècades, ha perseguit el projecte d'adaptar a la gran pantalla la història d'Ulisses una vegada ha tornat a Ítaca. Aquest viatge es va començar a materialitzar el 2011, quan Pasolini va anar a buscar l'actor britànic Ralph Fiennes (Ipswich, 1962) perquè interpretés Ulisses com poques vegades l'hem vist al cinema: un home traumatitzat per tota la violència que ha vist i ha exercit, incapaç d'agafar les regnes de la pròpia vida. The return és la història d'un heroi que torna a una casa que ja no se sent seva i que necessitarà temps per refer els llaços amb els éssers estimats, especialment Penèlope (Juliette Binoche) i el seu fill Telèmac (Charlie Plummer). "Volia reflectir el recorregut emocional d'una família trencada per la guerra i que, després d'una experiència terrible, intenta reconnectar", explica Pasolini. El film reprodueix l'Antiga Grècia, però segons el director és un pont directe a les guerres d'av
Per què ens fascinen els assassins?
"Truman Capote deia que, quan va començar a apropar-se a la història real que seria el centre d'A sang freda, de sobte va tenir un dubte, la sensació que potser n'havia de fugir: li va acabar prenent cinc anys de la vida, cinc anys de malsons. A mi, me'n va prendre set". Qui explica això és l'escriptor francès Emmanuel Carrère, a propòsit del llibre L'adversari (Anagrama, amb traducció de Marta Marfany). Pels volts de Sant Jordi, vaig descobrir que Filmin havia dedicat un apartat al Dia del Llibre. Sota el nom Filmin books, encara hi trobareu novetats documentals vinculades a la literatura. N'hi ha sobre Gabriel Ferrater, Stephen King i Georges Perec, i tot i que vaig estar temptada de començar per ell, la meva passió incondicional per Emmanuel Carrère i per L'adversari, segurament la seva obra més emblemàtica, em va fer decantar per Carrère, el escritor y el asesino (Camille Juza, 2024).