10/10/2023 
Noticias
La cínica paradoxa del president reclòs
Un gènere periodístic cosí germà de les profecies autocomplertes que són –o volen ser– la majoria de sondejos són les peces que culpabilitzen un polític d’alguna cosa generada en realitat pel mateix soroll mediàtic del mitjà denunciant. Mirem, per exemple, aquest titular de portada de La Razón: “Sánchez extrema la seva protecció: 40 agents i un cordó de 400 metres”. L’article vol dibuixar el president espanyol com algú aïllat que necessita traçar una barrera entre ell i el poble. Esclar, el diari atempta contra el principal valor del socialista, que és la seva capacitat de seducció fins i tot quan duu fang a les sabates, per a desesperació d’un Feijóo que genera el mateix entusiasme que un peix bullit sense sal. “Sánchez realment ha suportat en nombroses ocasions la ira de bona part dels espanyols. Per això la Moncloa va decidir que ja no era bona idea seguir vestint el president amb les qualitats humanes que fan caure bé una persona”, diu la crònica, en un dels seus pass
Les tècniques dels lladres per obrir-te el pany en un minut
Un serraller explica que en més d'una ocasió ha posat els panys, les portes i altres mecanismes de seguretat a cases de jugadors del Barça. I que sempre tenen una obsessió: posar els sistemes més segurs. Evidentment, parla de grans mansions i grans inversions a protegir, però destaca que, normalment, es gasten entre un 3 i un 5% del pressupost de la casa en sistemes de seguretat. És a dir, de cada milió, 50.000 euros es destinen a protegir la propietat. Segons el mateix serraller, això divergeix molt de la inversió que fa la gent amb salaris més comuns. Per cada euro que es gasten en una casa, o en un pis, baixa exponencialment el percentatge destinat a la seguretat.
L'os del penis: el tresor que l'evolució ens va negar
La immensa majoria de mamífers tenen un os al penis, anomenat bàcul. No cal entrar en detalls sobre els avantatges de tenir aquesta assistència òssia. Però fa 2 milions d'anys, els humans vam perdre una seqüència d'ADN que precisament codificava l'existència d'aquest os. Per què, eh? Quina nosa feia, senyor Darwin?
L’estiu, època de robatoris a cases: “No abaixem la guàrdia, tampoc a les segones residències”
La Marta es va despertar quan va sentir un soroll. No era llunyà, venia de prop. Era tan proper que venia de la seva tauleta de nit. Era metàl·lic, com si algú estigués removent joies. Quan va obrir els ulls, va veure una silueta molt similar a la del seu net. No era estrany que hi fos, ja que vivia amb ells, tot i que aquella nit, a priori, no hi havia de ser. Li va parlar. La silueta va respondre, però de forma intel·ligible, i va sortir de l'habitació. La Marta va pensar que el seu net no estava bé, i el va seguir. El seu fill també va veure la silueta, i també va pensar el mateix. La silueta, però, es va esfumar, i amb ell també van desaparèixer les joies. Era un lladre que havia entrat per la finestra.
El Tio Che: van perdre el vaixell i van regalar a Barcelona una orxateria centenària
Ara fa més d’un segle moltes persones pensaven que a l’altra banda de l’oceà hi havia la terra promesa, fos a Nova York o Buenos Aires. En Joan i la Josefa, una parella del poble de la Nucia, a Alacant, ho creien. Tips de sous baixos, de pocs drets i d’una vida dura, van decidir estalviar per viatjar fins a Barcelona per pujar a un vaixell. Però van acabar fent arrels a Barcelona, sense pujar a cap vaixell. "Ves a saber què va passar, sembla que el vaixell trigava tant a arribar que van quedar-se a la Barceloneta. I com que calia tirar endavant, què podien fer? Doncs orxata!", diu la Teresa Moreno, besneta d’en Joan i la Josefa. La seva filla Irene, la rebesneta, va escoltant la conversa sense deixar d’atendre els clients a l'orxateria El Tio Che, una de les més antigues de Catalunya gràcies a aquell vaixell perdut. En Joan anava buscant clients al crit de "Che, tasta aquesta orxata!", així que batejar el negoci va ser ben fàcil.