24/03/2022 
Noticias
González i Aznar, els presidents espanyols que més poder han traspassat a les autonomies
El traspàs de mitjans i diners de l’Estat a les autonomies sempre ha generat controvèrsia política, malgrat la seva previsió constitucional i estatutària. PSOE i PP s’han tirat, tradicionalment, els plats pel cap per qui donava més, sobretot, a Catalunya i al País Basc. Ara mateix la crítica dels populars i de l’extrema dreta de Vox al govern de Pedro Sánchez és que es plega als desitjos independentistes. Tot i això, tots els presidents espanyols han avalat transferències autonòmiques, sobretot els de les primeres dècades de democràcia, en què es desenvolupava la Constitució i l’Estatut. I els que més, són dos expresidents crítics amb Sánchez i la seva política d’aliances: el primer del rànquing, Felipe González (PSOE) i el segon, José María Aznar (PP).
Renovació a la vista a les patronals catalanes
Ara que regna a Catalunya una sensació d'estabilitat sota el govern de Salvador Illa i que ha comptat amb l'aval de gran part de l'empresariat i establishment català, aquest 2025 s'acosten canvis a les cúpules empresarials, però sense grans trencaments a la vista. Lluny queden les pugnes per recuperar trons o reivindicar banderes dins les institucions empresarials, com la sorpresa d'Eines de País al capdavant de la Cambra de Comerç el 2019 o la seva derrota el 2023, per posar un exemple. Tot apunta que es torna a l'era dels relleus amistosos. "Hem tornat a l'obediència i a l'avorriment", deia un empresari durant un cafè informal. "Potser li va bé, a l'empresa, una mica de tranquil·litat. Ja veurem", reflexionava.
Israel s’acarnissa amb Gaza, però la guerra està estancada
L’ofensiva d’Israel a Gaza fa temps que sembla instal·lada en una mena d’inèrcia destructiva a l’ombra de la qual sectors extremistes de dins i fora de l’exèrcit estan avançant amb fets consumats una agenda de venjança i neteja ètnica d’ambicions colonials. Les negociacions per a un alto el foc amb Hamàs estan estancades des de fa més d’un any, l’atenció mediàtica es troba en altres indrets, i el rumb bèl·lic és cada cop més vague. Però la vertiginosa devastació de la Franja segueix; ara, sobretot, concentrada al nord, però amb el risc que s’expandeixi.
2-5, el Barça torna a la xifra mítica
No hi ha alegria més gran per a un barcelonista que veure el capità del Barça aixecant una copa. Bé, sí, l’alegria és encara més gran si la final ha estat contra el Madrid, amb una primera part que comença amb remuntada i acaba amb golejada. Per cert, el Barça ha aconseguit un parcial de 9 a 2 contra els blancs, de moment, aquesta temporada.
Lamine Yamal ens guia cap al cel
1. Mossèn Ballarín tenia una definició de cel ben particular. “És un lloc on el Barça li marca un gol al Madrid a cada minut”. La primera part de la final de Jidda s’hi va assemblar molt. El Barça va passar pel damunt de la defensa de nyigui-nyogui del Reial i va marcar quatre gols. I, si no arriba a ser per Courtois, amb tres aturades extraordinàries, l’equip de Flick podia haver marcat set gols a l’equip de Florentino, que ja no sabia com asseure’s a la trona reial que li van posar a la llotja. La clau del partit va ser que el Barça va poder remuntar, prou ràpid, el gol inicial del Madrid. Una vegada més, el rival del Barça que mereix perdre comença guanyant per una fuetada de Mbappé. I aleshores va sorgir Lamine Yamal per demostrar que, amb 17 anys, si al camp hi havia un aspirant a guanyar la Pilota d’Or era ell. La jugada del seu gol ho té tot: té les fintes d’un geni i el toc subtil de Messi. Una meravella. Una llàstima que, per l’expulsió del porter del Barça, Lamine Ya