19/10/2019 
Noticias
Mòbils en tubs de crema i droga entre les costures: així es cola a la presó el que hi està prohibit
Els pocs centímetres que fa un tub de pomada antiinflamatòria són prou per amagar-hi, protegit amb un embolcall de plàstic, un dels objectes més preuats a dins d'una presó: un mòbil. És petit, no té accés a internet i en una botiga del carrer costaria pocs euros, però aquí permet fer trucades i enviar missatges des d'un lloc on les comunicacions són en comptagotes. Els treballadors de les presons es troben amb enginys de tota mena per aconseguir fer entrar i amagar tot allò que hi està prohibit. També les drogues, moltes vegades dins del cos, però també és freqüent que s'amaguin dins la sola de les sabates o entre les costures de la roba. "Hi ha autèntiques obres d'art cosides a mà i a màquina", diu un dels funcionaris consultats.
L'auto-155 de les autonomies durant l'apagada massiva
De l’apagada massiva hi ha un episodi que indica fins a quin punt en algunes autonomies la voluntat d’autogovern queda diluïda de seguida. La decisió de fins a vuit comunitats autònomes –totes governades pel PP menys una– d’entregar les claus al govern espanyol amb la declaració de l’emergència nacional evidencien, d’una banda, que no confien en el seu propi sistema de protecció civil i que, per al Partit Popular, l’autonomia és un mer instrument per desgastar el govern de Pedro Sánchez.
"Quan coneixes l'enemic, descobreixes que és exactament igual que tu"
Perdre una filla a mans de l’enemic. Això és el que va unir l’israelià Rami Elhanan (Jerusalem, 1950) i el palestí Bassam Aramin (Sair, Cisjordània,1969). Des de fa més de 20 anys, comparteixen una amistat profunda i la convicció fèrria que cal treballar per la pau i la reconciliació a Palestina a través de l’associació The Parents Circle – Families Forum. La Smadar, filla d’en Rami, va ser assassinada en un atemptat bomba palestí el 1997, quan estava a punt de fer 14 anys. I l’Abir, la filla d’en Bassam, va morir després que li disparés un soldat israelià quan sortia d'escola el 2007. Han vingut a Barcelona per participar en una conversa organitzada per l’ICIP i el CCCB. Fan servir l'hebreu per comunicar-se i, sobretot, per empipar-se amb un humor àcid, propi dels germans: “Has de conèixer la llengua de l’enemic”, bromeja Aramin abraçat a Elhanan.
Albert Pla, 35 anys de deliri i tendresa
Albert Pla és un artista incommensurable. D'aquells que escapen a qualsevol definició, estil o corrent convencional que els encaselli. Sobre l'escenari no n'hi ha cap altre com ell. Va començar a cantar en un bar de Jaén el 1989, i des de llavors fa més de tres dècades que recorre Catalunya, Espanya i Llatinoamèrica amb els seus concerts, espectacles i performances inclassificables, sempre provocatiu però alhora entranyable i magnètic, fent equilibris entre la broma irreverent i les veritats palmàries com punys. Ara el cantant celebra 35 anys de carrera al Festival Strenes de Girona (hi havia d'actuar el 2020, per commemorar els 30, però es va anul·lar per la pandèmia) amb un doble concert extraordinari a les escales de la catedral.
“Les folklòriques sí, però jo no em volia morir al davant d’un micròfon”
Justo Molinero (Villanueva de Córdoba, 1949) ha fet un pas al costat. És el propietari de Radio Tele Taxi, continua anant a l’emissora, gravant anuncis o veient clients, però ja no fa un programa de ràdio cada matí. El seu grup d’emissores, amb milers d’oients i anunciants fidels, ha sigut molt llaminer històricament per als polítics que han governat Catalunya i volien accedir als nous catalans arribats de tot Espanya. A Justo Molinero li han reconegut els mèrits amb la Creu de Sant Jordi, el premi Ondas o nomenant-lo Fill Adoptiu de Mataró. Als seus 75 anys, ha abaixat el to i les revolucions.