22/07/2018 
Noticias
Alerta 2024: l'escalfament del planeta superarà per primer cop els fatídics 1,5 °C
L’any 2024 tornarà a batre rècords i acabarà sent l’any més càlid de la història a escala global, i el primer en què se superaran els fatídics 1,5 °C de temperatura mitjana anual al planeta. Així ho indica l’últim butlletí climàtic anual del mes d’octubre del servei de canvi climàtic del programa europeu Copernicus, publicat aquest dijous. Tot i que encara queden dos mesos per tancar l’any, les dades actuals conclouen un 2024 virtualment històric.
Crisi a Alemanya: el govern de coalició es trenca i aboca a eleccions anticipades
Crisi de govern a Alemanya. El canceller alemany, Olaf Scholz, va destituir aquest dimecres el seu ministre de Finances, el liberal Christian Lindner, per les diferències irreconciliables en matèria econòmica, i va provocar la ruptura de l'anomenada coalició semàfor, formada per socialdemòcrates, liberals i verds, tres anys després de l'arribada al poder.
Quan el carisma d'un farsant s'imposa a la veritat històrica
En un moment de Marco, els directors Aitor Arregi i Jon Garaño recuperen unes imatges d'arxiu en què se li pregunta a Javier Cercas sobre la coincidència del seu llibre El impostor amb la novel·la (no esmentada explícitament) de Maria Barbal En la pell de l'altre, també sobre Enric Marco. L'escriptor respon que el més sorprenent és que no existeixin encara més obres sobre qui va presidir l'Amical de Mauthausen tot fent-se passar per un antic deportat al camp de Flossenbürg. En la seva aproximació a Enric Marco, els responsables de Loreak assumeixen de forma autoconscient la fascinació per aquest mitòman i la introdueixen en l'arc narratiu. Així, el film acaba traçant l'evolució des que el Marco jove descobreix que construir-se un passat com a víctima l'ajuda a obtenir un estatus fins que el Marco vell perd el control sobre el relat de la seva pròpia història un cop es desvela la seva impostura.
Monuments de paraules
De vegades l’actualitat ens devora. Aquests últims dies, passo hores llegint sobre la catàstrofe de València, com si sabent-ne més coses pogués trobar alguna explicació perquè l’any 2024 les coses vagin així en aquest país, com si les dades, els fets, les fotos, els experts, els testimonis, poguessin donar algun sentit a la desgràcia. De la mateixa manera obsessiva, fa setmanes que m’informo sobre el judici del cas Pelicot, especialment a través del compte de X de la periodista Juliette Campion, que en fa un seguiment exhaustiu. En tots dos casos, em trasbalsa adonar-me un cop més que visc en una realitat fastigosa i incomprensible: inversemblant. Els mitjans i les xarxes ens commocionen cada dia, però la literatura també, i ho fa a càmera lenta, sense la urgència de la imatge que fuig o el tuit que s’oblida.
Sobreviure, però perdre-ho tot: "Em volia jubilar i no podré"
Els dies posteriors a la gran onada provocada pel temporal hi havia un sentiment majoritari als municipis del País Valencià més afectats. Es pot resumir amb frases com "almenys estem vius" o "no em puc queixar, estic aquí". Les diuen persones que van veure la mort de prop, la seva o la d'altres. Persones com el Miguel, de Paiporta, que va aguantar hores i hores a dalt d'un gronxador i va veure com l'aigua s'emportava vides riu avall. El poble valencià és un poble traumatitzat que s'ha posat una bena a la ferida per la simple esperança d'estar bé, i d'estar en família, traient fang. Hi ha somriures i també plors. Però els dies van passant i la ferida és profunda. És ara quan "els cau el món a sobre", com diu la Carmen. Té una farmàcia a Paiporta que ha quedat totalment devastada.