15/09/2011 
Noticias
La cançó, un objecte (1969)
Columna del poeta, assagista, crític i activista cultural Jordi Sarsanedas (Barcelona, 1924-2006) a Serra d’Or (III-1969). L’any passat va ser el centenari del naixement de Jordi Sarsanedas. Integrant d’una promoció de joves formats a l’exili de Montpeller (com Jaume Picas i Alexandre Cirici Pellicer) i de Tolosa de Llenguadoc (com ell). Tornats a Catalunya a la immediata postguerra i en contacte amb altres activistes de la seva generació, com Manuel Cubeles i Josep Benet, van aportar esperança i acció jovenívoles a la represa cultural resistent obrint escletxes possibilistes en els murs repressius del franquisme.
El guionista torna a ser cruel amb el Barça
Un Barça més previsible que regular va perdre a la pista del Baskonia (88-86). Un altre final ajustat va deixar l'equip blaugrana sense premi. Trent Forrest va anotar la cistella decisiva a mig segon del final. El conjunt català no va saber gestionar una diferència de dotze punts al Buesa Arena, on els locals van aprofitar les baixes de Jan Vesely i Juston Anderson per dominar el rebot. "Els detalls ens han castigat. El partit se'ns ha escapat, però l'equip ha competit bé i ha lluitat fins al final", va analitzar Joan Peñarroya.
Josep M. Salrach, el savi de la Catalunya de l’any 1.000
Josep M. Salrach és el gran referent de la història medieval catalana. Si algú vol saber com els comtes catalans van passar de funcionaris de l’imperi carolingi a senyors independents, que l'hi demani. Si voleu saber per què el poble català ha tingut tanta passió pels documents, també ell és la persona adequada. La seva resposta a aquestes i tantes altres qüestions serà sempre entenedora i matisada. Dolç en la parla i l’escriptura, fins i tot li podríem reconèixer un ocult esperit poètic occità en la manera d’expressar-se. Però no ha fet poesia: és un erudit de fondària que no s’ha tancat a la torre de marfil. La seva generositat, el seu permanent somriure franc –potser n’hauríem de dir somriure carolingi– ha seduït col·legues, deixebles i editors durant dècades. Llegir-lo i escoltar-lo és, sens dubte, un plaer.
"M’agrada quan el cotxe de Thelma i Louise va cap al precipici"
“Digues la veritat —diu la periodista Laura Serra, encarregada de presentar el llibre—: l’eriçó és una màscara”. Jordi Nopca somriu. La sala de la llibreria La Central del carrer Mallorca és plena, totes les cadires ocupades i diverses persones dempeus al final de llibreria. “Esclar que ho és, en part sí”, respon. “Jo no he patit un trauma, però sí una transformació, amb el naixement del meu fill. Ens va portar moltes coses bones, però també va arribar amb ganes de turmentar-nos i destruir-nos”. El to és d’humor fi, el públic somriu. Relata que, enmig d’aquell procés de desesperació, ell escrivia com se sentia, i allò, en part, l’alliberava. “I això no vol dir que el llibre parli de la meva història, no és així”, diu, però explica que sí que va utilitzar aquelles emocions per als personatges. "I crec que pensar en animals em va ajudar a anar més al fons del que hauria escrit si fossin humans". I és que els protagonistes de la nova novel·la de Nopca, El futu
Els veïns de l'edifici Venus: "Estan esperant que ens morim aquí"
L'estètica és la d'una presó. La porta, vermella i amb diversos grafitis, està feta a base de barrots. Al costat, el número del bloc –en aquest cas el 3– també està fet amb grafiti i la tipografia és industrial, com si fos l'entrada d'un mòdul penitenciari, d'una divisió militar o el número que marca un contenidor marítim. És l'entrada de l'edifici Venus, un monstre de ciment i plàstics al barri de la Mina de Sant Adrià de Besòs on viuen 244 famílies. El José, de 83 anys, està fumant just darrere de la porta, mentre mira a l'horitzó a través dels barrots. És lliure, però l'edifici Venus, en certa manera, el té empresonat. "Si pogués me n'aniria", afirma.