09/04/2007 
Noticias
Abandonar el teu home perquè et fa por i tornar-hi pel mateix motiu
En un llibre titulat Ninety-nine novels. The best in English since 1939 (1984), Anthony Burgess va definir aquesta novel·la, publicada per primer cop el 1958, com “la síntesi entre el que és tradicional i el que és revolucionari”. L’estructura de La campana és de tall tradicional: ben endreçada, avança en un sentit cronològic recte –tot passa durant uns quants dies–, sense posar cap obstacle al lector. Fins pot recordar l’esquema argumental d’una novel·la victoriana, per l’ambientació campestre, que sembla inspirada en un cert realisme gòtic, i la barreja d’elements dramàtics, de coloració vària, i còmics, més escadussers que els anteriors. El que resulta revolucionari és, més aviat, el tractament dels personatges, servidors d’uns temes morals que interessaven i ocupaven l’autora, també una reconeguda filòsofa (i aquí voldria aprofitar l’ocasió per recomanar la conversa d’alt voltatge, gravada per a la BBC el 1977, que Iris Murdoch va mantenir amb el pensador i divu
La burocràcia deixa una víctima de violació sense advocada d'ofici: "Sense papers no podia demostrar que no tenia prou ingressos"
La Yaqui no vol publicar el seu nom complet ni que se la reconegui a cap imatge perquè no ha explicat a bona part del seu entorn el que va viure en un pis del Prat de Llobregat el març del 2021. Aleshores ella no tenia papers i la seva única opció per trobar feina era anunciar-se a internet oferint-se per cuidar nens i persones grans. Avui l'Audiència de Barcelona jutja un home que va contactar amb ella fent servir un nom fals i li va fer creure que volia que cuidés la seva mare. Però un cop al pis, presumptament la va agredir sexualment i va amenaçar-la amb fer que la deportessin, segons els escrits d'acusació de la Fiscalia i l'advocada de la Yaqui.
"Amb un metge tothom hi interactua, la nostra és una feina que no se sap en què consisteix”
Quan era petita, Maria Recasens, que ara té 26 anys, tenia moltes aficions: a més de l’escola, participava en la lliga de robòtica de Lego, anava al cau, feia escalada i li agradava molt llegir i pintar. Aleshores volia ser astronauta i per això es va acostar a l’astronomia fins que li va caure un llibre de física a les mans. Li va semblar tan interessant que es va posar al cap estudiar alguna cosa que li permetés entendre-ho. Anys després es va graduar en física a la Universitat de Barcelona, ha acabat un màster interuniversitari en ciència i tecnologia quàntica i ha començat el doctorat a l’Institut de Ciències Fotòniques (ICFO). Aquesta trajectòria i tot el que recorda que pensava de la ciència quan era petita és el que comparteix aquest dimarts en una xerrada a l’Institut Menéndez Pelayo de Barcelona, davant els alumnes de 1r d’ESO. Per primera vegada s’ha incorporat al programa #científiques, que des de fa set anys acosta la ciència i la investigació als escolars.
Per què carai els grans dissenyadors de moda són homes?
Darrerament vivim una intensa activitat en el sector de la moda, amb un autèntic joc de trons entre els seus directors creatius. Tot va començar amb la sortida de Hedi Slimane de la casa Celine, la qual va iniciar un efecte en cascada de les firmes més importants substituint els seus creatius, com és el cas de Gucci, Chanel, Valentino, Chloé, Alexander McQueen o Bottega Veneta. Un joc que encara no ha acabat, ja que resta saber a on anirà a petar John Galliano, després d’abandonar Maison Margiela i ser substituït per Glenn Martens, i també falta definir el futur incert de cases com Christian Dior o Loewe. Però aquestes operacions, que oscil·len entre la fredor d’un tauler d’escacs i l’apassionament d’una novel·la turca, no poden fer-nos passar per alt un fet: com és que, després d’aquests moviments, més del 90 % dels actuals creatius de les principals cases de moda són homes? Uns moviments que estarien substituint per dissenyadors dues de les poquíssimes dones que hi ha a primera l�
El líder espiritual que era un habitual de les revistes del cor
El 4 de febrer passat, mitjans de tot el món es van fer ressò de la mort de l’Aga Khan, el líder del corrent nizarita dels xiïtes. Segurament avui la figura de l’Aga Khan ja no té el glamur de temps passats, però fa algunes dècades aquest líder religiós era un personatge que freqüentava les pàgines de societat de la premsa escrita, cosa que li proporcionava una gran popularitat. En el cas de Karim, el títol el lluïa des del 1957, després de la mort del seu avi, el sultà Mahommed Shah. Curiosament, el seu pare mai va posseir el títol d’Aga Khan, sinó que es va produir un salt generacional, molt semblant al de la monarquia espanyola. Ara, amb la defunció de Karim, el flamant Aga Khan V és el seu fill Rahim al-Hussaini.