10/01/2004 
Noticias
Per què cada vegada menys gent va a llegir a les biblioteques públiques?
Els diaris han informat que la biblioteca que s'havia d'instal·lar a l'antiga Casa de la Premsa per renovar-hi la Biblioteca Francesc Boix del Poble-sec serà finalment habilitada en un altre espai, encara per determinar. Si ha de ser per oferir un bon servei als ciutadans d'aquell barri, ens n'hem d'alegrar.
El qui és qui del Cecopi, l'òrgan que no va saber evitar la catàstrofe de la DANA
La jutgessa que instrueix la causa sobre la gestió de la DANA del passat 29 d'octubre al País Valencià fa setmanes que ha dirigit la seva investigació a la "palmària absència d'avisos a la població". Creu que l'alerta es va enviar tard i estava "errada en el contingut", atès que recomanava evitar desplaçaments, quan "moltes de les víctimes van morir sense sortir de la planta baixa del seu domicili, al baixar al garatge, o simplement al trobar-se a la via pública". Per tot això, denuncia l'"evitabilitat de l'aclaparador nombre de defuncions" i emfatitza que "els danys materials no es podien evitar; les morts, sí".
Cata Coll, el tresor mallorquí del Barça que declara el seu "antimadridisme" sense pèls a la llengua
"Crec que soc una persona a qui li agrada molt la pressió", així es definia Cata Coll al programa Al Cotxe. "És com millor em veig i com millor jugo", continua la futbolista en la conversa, deixant anar que segurament per això juga de portera: "És una posició en la qual tens molta pressió constantment. Moltes vegades depèn de tu que et marquin un gol o no". Nascuda a Pòrtol (Mallorca) el 23 d'abril de 2001, Coll és la portera titular del Barça i de la selecció espanyola amb tan sols 23 anys. Tot i la seva joventut, la seva fusta de líder i "la confiança que genera en les seves companyes", segons explica un exentrenador seu, ajuden a entendre per què ja té a les seves mans els trofeus més preuats, la Champions i el Mundial.
María Oruña buscava un tresor a l'Índic i l'ha acabat trobant a Vigo
"Aquí mateix hi ha restes de galions, però tot el que es podia aprofitar ha estat saquejat, amb permís o sense", assegura l’escriptora María Oruña (Vigo, 1976) mentre navega sota un cel plomís per la ria de Vigo, entre Corbeiro i Rande, on el mar s'estreny. Fa 300 anys, durant la Guerra de Successió, en aquest mateix lloc l'aigua va engolir desenes de fragates i galions durant la batalla naval de Rande, una de les més recordades pels habitants de Vigo. Els angloneerlandesos cobejaven les panxes plenes dels galions espanyols de la Flota de les Índies que acabaven d’arribar del Nou Món, i els hispanofrancesos, sense gaire èxit, intentaven protegir-les. Les naus fantasmes enfonsades allà fins i tot van inspirar Jules Verne. A 20.000 llegües de viatge submarí el capità Nemo recorre les aigües de la ria per proveir el Nautilus.
¿Hi pot haver alegria, en l'oblit?
El títol és el llindar d’un llibre. I hi ha llindars que sembla que ens convidin a entrar en l’obra que encapçalen i d’altres que, ben altrament, més aviat ens en dissuadeixen. Pel que fa al del nou llibre de Maria Josep Escrivà, de seguida vaig sentir que m’invitava a conèixer-ne els versos. Per l’aparent contradicció que amaga aquest sintagma: ¿hi pot haver alegria, en l’oblit? Potser sí: la de l’amant que, finalment, sent com es va desintegrant la imatge de l’amat que tant l’ha mortificat. O —i Escrivà en fa sofisticada matèria lírica— la derivada de la inconsciència de qui pateix una malaltia que li entenebreix la memòria.