17/12/2002 
Noticias
Moià celebra la consulta que l'ajuntament d'ERC no volia
"Estàs d’acord que l’Ajuntament de Moià promogui la modificació urbanística dels terrenys del pla de Castellnou per l’ampliació de l’escorxador i la construcció de la planta de biogàs?". Aquesta és la pregunta que els habitants majors de 16 anys d'aquest municipi del Moianès han de respondre aquest diumenge en una consulta popular no vinculant. Arribar fins aquí no ha estat fàcil. L'Ajuntament, governat per Ara Moià –formació vinculada a ERC–, ha posat totes les traves possibles perquè no se celebrés la votació. El consistori considera que acceptar aquests projectes és l'única via per regularitzar el polígon i, per tant, salvar les empreses que ara mateix hi ha instal·lades, però els ecologistes i l'oposició no hi estan d'acord i creuen que hi ha altres vies.
Insuficient, però un avenç
El govern espanyol ha donat a conèixer les línies mestres d’un nou model de finançament autonòmic que, en termes generals, representa una millora respecte al sistema vigent. No es tracta, però, d’una reforma estructural profunda ni d’un model realment singular per a Catalunya, sinó d’una actualització amb elements positius però també amb limitacions rellevants. Es tracta d’un sistema general per a totes les comunitats, amb algunes opcionalitats pensades en certa manera per al cas català, però extensibles a altres territoris.
Decàleg urgent per discutir sobre el finançament a la barra del bar
Vet aquí 10 reflexions concretes per discutir sobre el finançament:
"El nom que ens posen marca el nostre destí més del que pensem"
¿Una elecció tan simple com el nom pot canviar la nostra vida? És el que planteja l'escriptora britànica Florence Knapp en el seu debut literari: Els noms (Edicions 62/Salamandra), que ha traduït al català Núria Parés Sellarès. La novel·la, que ja s'ha traduït a 25 llengües, explica com una mare, víctima de la violència del marit, va al registre civil i dubta sobre el nom que posarà al segon fill. A partir d'aquí, presenta tres vides ben diferents segons el nom escollit.
El silenci prescrit de Lamine Yamal
La final de la Supercopa d'Espanya, un torneig menor que es disputa allà on més paguen, és un termòmetre clau de les temporades, una cita que marca tendències. Prova d'això és que qui la guanya acostuma a agafar una embranzida definitiva en la lluita per la Lliga. En les quatre últimes edicions, el vencedor a l'Aràbia Saudita després ha alçat el trofeu en el campionat domèstic. I en l'actual, que es tornarà a decidir en un clàssic entre el Barça i el Reial Madrid, són els blaugranes, líders a la Lliga gràcies a una versió menys brillant (però molt més sòlida) de si mateixos, els que es presenten a la final amb l'etiqueta de favorits (20 h, Movistar). Amb nou victòries seguides després d'una patacada preocupant al camp del Chelsea, els de Hansi Flick amenacen amb convertir Xabi Alonso en un altre experiment fracassat en la banqueta blanca, que en els últims deu anys només ha sigut un lloc segur quan l'han ocupada Zinedine Zidane i Carlo Ancelotti. Els egos del vestidor i el poder de Flore