13/04/1999 
Noticias
Així hauria maniobrat Ábalos per endollar amigues en empreses públiques
Una de les missions del Tribunal Suprem els primers tres dies del judici contra José Luis Ábalos ha sigut reconstruir el presumpte endollisme de dues dones pròximes a l’aleshores ministre de Transports i exsecretari d'organització del PSOE. Son Jessica Rodríguez, que va ser la seva parella durant un any i mig; i Claudia Montes, amb qui va mantenir una relació "virtual". La primera ha admès que cobrava sense anar a treballar –un total de 44.000 euros a Ineco i Tragsatec–. La segona dona defensa que sí que complia amb la seva feina a Logirail, tot i que altres veus ho desacrediten. Entre contradiccions i enfrontaments laborals, diversos testimonis hi han intentat posar llum aquesta setmana a l'alt tribunal. "Tenia un contracte, però no treballava activament", va reconèixer dimarts Jessica Rodríguez. Marino Turiel, l'advocat de José Luis Ábalos, sospita que hi ha un acord ocult entre ella i Víctor de Aldama: "És molt clar que existeix un pacte i una concertació".
Renau, el capgròs modern (1)
.
La tovallola d’'Alcarràs' és de Las Pepitas
Daquí cinquanta o cent anys, si un figurinista o responsable de vestuari d’una pel·lícula necessita vestir els actors com la gent es vestia el 2026, el més probable és que tingui un problema seriós. Bea Castelló ho té claríssim: “Avui ningú guarda la roba. Gairebé tot és de mala qualitat i d’un sol ús. És estrany que algú es posi la roba que portava dues temporades enrere”. Això abans no era així. Sap de què parla. El seu negoci, Las Pepitas, que va heretar de la seva mare, fa molts anys que dona servei en un terreny tan fascinant com és la roba. La de vestir i la de la casa.
Ucraïna torna a superar Rússia en la guerra de drons: “No els podem seguir el ritme”
El pessimisme s’ha apoderat dels comentaristes militars russos. Després que la tardor del 2025 l’exèrcit del Kremlin aconseguís retallar la distància respecte a Ucraïna en la cursa de drons, en les últimes setmanes els aparells no tripulats de Kíiv han tornat a deixar enrere la tecnologia russa. La seva superioritat al front ha contribuït a frenar l’ofensiva de primavera de Vladímir Putin, mentre que, per primera vegada des de l’inici de la invasió, es llancen més drons de llarg abast ucraïnesos que russos.
Que és trist de ser només un buit a dins el cor
La preocupació per allò que (encara) es pot dir és en el fonament d’aquest bell llibre, guanyador de l’última convocatòria del premi Carles Riba –la primera celebrada en data nova–. Fixem-nos en la poesia que obre el foc, Baixar a collir cireres. El pretext, com la majoria de pretextos de la poesia de Jaume Coll Mariné (com s’agraeix, això!), ve de la vida a pagès, d’una convivència familiar amb la naturalesa: en aquest cas, una escala recolzada en el tronc d’un cirerer, que s’hi ha quedat després de la collita, feta mesos enrere. Aquella escala que, a deshora, ja no fa cap servei, “voldria que volgués dir alguna cosa”. Potser com la poesia. Més endavant, trobem un poema de caràcter més ideològic –que, en les notes finals, l’autor reconeix que és “un intent de lectura d’algunes maneres de fer de [Pere] Gimferrer”–. S’hi repeteix cinc vegades aquest vers: “Ja no sabem com n’hem de dir”. I es fa per insistir en tot allò que se’ns va desfent: “No hi ha res