15/02/1998 
Noticias
Sol, ambient fred i boira matinal a l'interior
El cap de setmana l'hem acabat amb el pas d'un front molt desdibuixat, poc actiu, que només ha generat alguns ruixats al Pirineu. De fet, les quantitats acumulades fins a aquest vespre han oscil·lat entre els 5 i els 10 mm (10 l/m2 a Lac Redon, 5 a Sasseuva, 4 a Bonaigua i 1 l/m2 a Viella i a Boí (2.500 m). Aquestes precipitacions han caigut en forma de neu, amb acumulacions d'entre 5 i 10 cm per damunt dels 2.000 m (la cota ha baixat, en alguns punts, fins als 1.100 m).
Quin goig, la torre de Sant Bernabé!
Antoni Gaudí es va dedicar exclusivament a la Sagrada Família els últims dotze anys de la seva vida. Aleshores ja s'havia consagrat com un arquitecte genial, i la Sagrada Família és, a més, un edifici excepcional. Malgrat tot, a Gaudí li agradava saber què pensava de la seva feina la gent més humil. Quan va acabar les obres de la torre de Sant Bernabé, Gaudí li va preguntar al rellotger que donava corda als rellotges del temple què li semblava. Quan aquest home li va respondre que era "increïble", Gaudí es va il·luminar, i es va passar tot el dia repetint a tothom que aquest home havia dit que la torre feia goig. Ho expliquen l'arquitecte director i coordinador de les obres del temple, Jordi Faulí, i l'arquitecta i estudiosa de Gaudí Chiara Curti, que aquest diumenge han protagonitzat la commemoració del centenari de la festa d'inauguració de la torre de Sant Bernabé, l'única que Gaudí va veure acabada. "El que va fer Gaudí és ensenyar-nos un mètode, és a dir, construir per parts complet
L'Espanyol fa alguna cosa més que somiar amb Europa
Un cop de cap de Kike García quan faltaven cinc minuts ha servit perquè l'Espanyol derrotés el Celta (0-1) i sumés tres punts importantíssims per fer-se fort en les posicions europees. Els blanc-i-blaus, potser amb un punt de fortuna, però sobretot amb molta resiliència, han tancat una setmana fantàstica que ha començat amb la victòria contra el Sevilla i que s'ha acabat amb un triomf a Vigo que potser no ha sigut brillant, però sí efectiu.
Treballs en grup: la farsa en la qual només treballen uns quants
Hi ha una frase en l’àmbit acadèmic que, malgrat la seva suposada bona intenció pedagògica, a partir d’una determinada edat sona com una maledicció. Com més gran ets, pitjor. Te la diguin a l’institut quan ets adolescent, en un grau superior, a la universitat, o fent un màster quan ja ets un veterà bregat en la matèria, l’ordre cau com una mala notícia: “Heu de fer un treball en grup”. Només sentir-la, els estudiants saben que comença una gimcana d’excuses i obstacles. Premen les dents, agafen aire i aixequen les celles conscients que tot just els acaben de situar al límit d’un precipici que en les pròximes setmanes tocarà baixar derrapant i a dures penes. El final de trajecte tindrà un regust agre i un resultat més precari del que haurien volgut. En última instància, només queda l’alegria d’haver-te tret el mort de sobre.
El Líban rep el papa Lleó XIV entre cansament i expectatives moderades
Després d’una pluja torrencial, un sol dur il·lumina la pista de l’aeroport militar, on unes dues-centes persones escollides esperen l’arribada del papa Lleó XIV sota una carpa que gairebé no fa ombra. D’un costat, la gent s’amuntega; de l’altre, els fotògrafs busquen els millors angles, mentre l’orquestra militar assaja compassos i les autoritats desfilen. El soroll de l’avió del Vaticà es deixa sentir abans de veure’s. La multitud, amb el mòbil a la mà, es mou entre els nervis i l'expectació. Quan ressonen les vint salves d’honor, més d’un salta del sobresalt abans de tornar a mirar cap al cel, mig somrient i amb el cor accelerat.