25/09/1997 
Noticias
El pretendent de Nicole Kidman que s'ha convertit en notícia (abans de la primera cita)
No resulta difícil d'entendre que el fet que una icona com Nicole Kidman estigui soltera depèn únicament de la seva voluntat. Qualsevol es pot fer fàcilment una idea que en els entorns hollywoodians en què ella es mou a algú amb el seu talent, bellesa i posició mediàtica el que li sobren són pretendents. És per això que mentre a finals de setembre del 2025 escrivíem la notícia que després de 20 anys s'havia separat de Keith Urban tots estàvem pensant ja en el devessall de notícies que escriuríem al cap de res sobre les seves futures relacions, un material al qual els paparazzis nord-americans i els mitjans que els auspicien de segur no es podrien resistir. I nosaltres tampoc.
Una tarda interessant amb l'OBC
Sobre el paper, el programa del concert del cap de setmana a L’Auditori resultava interessant. I, vistos els resultats, l’interès ha estat total. Comencem, tanmateix, per la segona part: com allò del valor pressuposat a l’antic servei militar, era obvi que l’OBC havia de tenir molt per la mà una obra com la Simfonia núm. 1 en si b, op. 38 de Schumann. I és cert que el rendiment general va tenir nivell, però és en aquest repertori on —penso— la nostra orquestra revela de vegades una inèrcia que tan sols les batutes més autoritàries poden trencar. I aquest no és el cas de la lituana Giedre Slekyte, una directora d’ofici però que semblava plegar-se a l’estat de la qüestió sense moure els fonaments rutinaris de la formació orquestral. Res a dir. Però res a destacar d’una segona part de passa-que-t’he-vist.
Quin és el problema amb les baixes laborals a Catalunya?
Alba Cuberas, metge de família al CAP Manresa-4, visita un pacient per un intens dolor a l’esquena; li dona una baixa curta i medicació antiinflamatòria, però no hi ha millora. Amb una radiografia, el reumatòleg recomana fer rehabilitació. “Però ningú li truca. El visito un cop al mes, i ja en fa dos que em diu que no ha començat les sessions”, diu. A Sant Pol de Mar, Martín Cebollada sospita que un pacient podria patir una hèrnia discal, i per sortir de dubtes, demana que li facin un TAC. L’espera és de sis mesos. “Però té un dolor incapacitant i no puc saber del cert com és de greu; no pot anar a treballar”, afirma.
Els russos volen la rendició total d’Ucraïna: “No creiem en els acords de pau”
Feia seixanta anys que a Moscou no hi nevava tant un hivern. Els ciutadans caminen encara més sorruts que de costum, apressant-se a refugiar-se en l’escalfor a prova de glaçades de casa. A pràcticament ningú li sembla obscè que, mentre aquí els radiadors bullen les 24 hores del dia, el seu govern mati de fred els residents de les grans ciutats ucraïneses. Després de quatre anys de guerra, la immensa majoria dels russos no volen de cap manera que Vladímir Putin faci concessions a Volodímir Zelenski i creuen que el conflicte ha d’acabar amb la rendició de Kíiv.
Óssipov, l'escriptor que mira amb ulls de metge la vida a Rússia
Igual que l’escriptora russa Maria Stepànova, Maksim Óssipov (Moscou, 1963) mai hauria imaginat que acabaria exiliat. "Mai hauria pensat que donaria classes a Amsterdam sobre literatura russa en anglès, però aquí estic", explicava en una entrevista a l'ARA. Autor de llibres de relats com El crit de l’ocell domèstic (Club Editor, 2016), Pedra, paper, estisores (Club Editor, 2022), i Kilómetro 101 (Libros del Asteroide), Óssipov va fer les maletes i va marxar del país poc després que comencés la invasió d'Ucraïna. A Rússia, Óssipov era cardiòleg. A l’exili, viu entre Amsterdam i Berlín, escriu i parla de literatura. Acaba de publicar un nou llibre de relats, Después de Eternidad (Libros del Asteroide, 2026), que ha traduït al castellà Alejandro Ariel González. De la seva anterior vida a Rússia, Óssipov enyora casa seva, les tombes dels pares, la feina de metge, alguns amics. I, sobretot, la sensació de ser entès.