Noticias
Roberto converteix el Sadar en una arcàdia blanc-i-blava
Històricament, el Sadar ha estat un camp maleït per a l'Espanyol, que a Pamplona va començar a plorar-hi el descens de 2020 i que fa dues dècades hi va perdre la Champions. Però en els darrers mesos això ha canviat: la temporada passada hi va segellar la permanència amb gran triomf i aquesta tarda, menys de quatre mesos després, hi ha guanyat el primer partit a domicili de la temporada (0-2).
L'adeu d'una pizzeria a nou quilòmetres del front de guerra a Ucraïna
Unes quinze persones es reuneixen al voltant d'una taula al vespre al restaurant Rodina per sopar. Activistes, periodistes i voluntaris d'evacuacions acomiaden, entre pizzes i una mica de vi, un dels establiments més famosos de la ciutat de Kramatorsk, que l'endemà tancarà les portes per sempre. "Vaig decidir plegar farà un mes, tinc un fill petit i la situació s'ha fet insostenible. No sabem què farem, però ara tothom està tancant", diu Rose, que va obrir fa tres anys un local gastronòmic en un antic cinema. Ara està envoltat pels fils de fibra òptica dels drons russos que queden penjats en arbres i edificis sacsejats per les explosions diàries. Quan Rose va agafar el relleu del Rodina, que en rus significa "pàtria", va conservar el nom perquè en ucraïnès la mateixa paraula vol dir "família".
"El meu pare no sabia escriure en català i no sabia parlar en castellà, i això és el retrat d'un país"
El periodista Albert Om (Taradell, 1966) torna a submergir-se en els records d’un temps, d’un país, al llibre de memòries Què dirà la gent (Univers). Si a El dia que vaig marxar explicava el final dels pares, ara se’n va al principi de la història: als seus avis republicans represaliats; al matrimoni dels pares, que va renunciar a la política però va assolir el benestar, i a una infantesa formant-se l’esperit nacional amb Llach, Serrat i La Trinca. El resultat és un retrat politicoemocional de tota una generació, i una aproximació a la catalanitat feta amb la llengua tan genuïna que va mamar, esclar, a Taradell.
Per què Puigdemont té ara una oportunitat?
La recta final de la legislatura tindrà segurament més interès del que es podia pensar mesos enrere, en especial per a Catalunya i la política catalana. Òbviament, el govern de Pedro Sánchez patirà perquè és molt improbable que aconsegueixi aprovar el projecte de pressupostos que s’ha tornat a comprometre a presentar aquest any. I segurament a la crisi de Ceuta li queda molt de temps. Però hi ha un altre objectiu que es podria assolir durant les pròximes setmanes. Es tracta de l’aplicació de la llei d'amnistia a Puigdemont i els altres membres del seu executiu que estan pendents de les sentències que ha de dictar el Tribunal Constitucional sobre aquesta matèria. És ben cert que el Suprem mai hauria aplicat pel seu compte la llei d’amnistia al líder de Junts, però en aquesta recta final de la legislatura hi ha una concatenació de circumstàncies que fan versemblant el que fins ara havia estat impossible.
Alertes periodístiques pel canvi climàtic
El lector Josep Maria Ferré em va enviar dos correus de queixa pel tractament informatiu de les pluges al Camp de Tarragona, el 22 d’agost.
05/07/1990 