17/07/1987 
Noticias
Per què l'AfD és l'extema dreta més temuda a Europa?
L'any 2012, quan Europa estava immersa en plena crisi del deute, un grup d'economistes, acadèmics i advocats contraris als rescats bancaris van impulsar la plataforma Wahlalternative 2013, que l'any següent desembocaria en la fundació d'Alternativa per Alemanya (AfD). El que havia començat com un moviment crític amb la unió monetària de seguida va canviar de rumb. La crisi dels refugiats del 2015 va accelerar-ne la deriva cap a la dreta radical i va desplaçar el seu discurs cap a la immigració, el nacionalisme i el rebuig de l'ordre liberal europeu.
"Té les idees clares i se sent còmoda manant": qui és Sílvia Catà, la nova cap dels Mossos?
"Ho farà bé", "És bona professional i molt bona persona", "És bona", "Bona elecció". Ja passaven les deu de la nit d'aquest dimarts i encara no se sabia que la comissària Sílvia Catà seria la nova cap dels Mossos d'Esquadra. Tot i això, diversos comandaments dels Mossos ja avalaven la seva elecció en aquests missatges. Totes les travesses apostaven per ella, la fins ara cap dels Mossos a Girona, o la comissària Montserrat Estruch, la cap de Barcelona. De fet, Estruch partia fins i tot com a més favorita.
Barcelona compleix 100 anys de desfilades: què queda del luxe del 1926?
Imagina retrocedir cent anys, a la Barcelona del 1926. El cinema encara era mut i una desfilada de moda podia ser, literalment, un espectacle extraordinari. A París les grans cases havien començat a utilitzar aquelles presentacions per donar a conèixer les noves col·leccions dels dissenyadors de l’època, però a Catalunya no ho feia ningú. Situada al Pla de la Boqueria, Santa Eulalia va veure l’oportunitat i va decidir importar-ne la fórmula. “Vam ser pioners gràcies a la visió del meu avi”, recorda Luis Sans, quarta generació al capdavant de la casa, fundada el 1843. En aquella aventura també hi va tenir un paper clau Pere Formosa, que havia entrat com a aprenent i acabaria convertint-se en mestre de la casa i impulsor d’aquell esdeveniment
El calaix intocable de Miquel Varderi
Les millors fotografies de Miquel Varderi només van tenir com a públic fidel la família i alguns amics. Les projeccions de diapositives al menjador de casa eren una litúrgia estricta que incloïa comentaris tècnics amb mencions a l'ISO o a l’obertura del diafragma. Eren el fruit d’una afició que havia cultivat amb una exigència gairebé professional i amb uns criteris estètics pels quals només mereixin sobreviure les imatges que estaven a l’altura. “El pare va fer fotografies tota la vida, a tot arreu i a tots. Després feia una tria meticulosa i deixava les que més li agradaven”, explica la seva filla, Mònica Varderi. Les diapositives escollides quedaven gelosament guardades en un calaix intocable, catalogades en capses amb etiquetes amb noms com "Girona", "Costa Brava", "Toros", "Rugbi" o "Tipus".
On els avis portaven els nets i ara els nets porten els fills
Hi ha restaurants que serveixen àpats i n'hi ha d'altres que, gairebé sense adonar-se'n, acaben servint records. La Leles s'emociona quan parla de tot el que ha viscut entre les parets del restaurant Las Palmeras. No és estrany: aquí hi va néixer, hi va créixer i fa més de trenta anys que hi treballa. El seu pare, el Gonzalo, va obrir el restaurant l'any 1970 al passeig Marítim de Torredembarra. Aleshores, l'oferta era senzilla: amanides, paelles i poca cosa més. També el passeig era diferent. “Abans, aquí, regnaven les palmeres. Ara això ja no s'hi assembla gens”, diu la Leles, divertidament nostàlgica. L'any 2001 la família va decidir fer un pas endavant. Van reformar el local, van renovar la carta i van canviar-ne el nom. Las Palmeras era un homenatge a aquell passeig d'abans. També van ampliar la proposta gastronòmica: als arrossos, el Sant Grial de la casa, s'hi van sumar els peixos i les carns gallegues. “De jove estudiava i, quan podia, venia a ajudar la família. La idea no era qued