12/02/1952 
Noticias
Plantar cara al càncer
La recerca científica requereix esforç i temps, però té conseqüències claus avui en la vida de la gent. El que expliquem en aquest dossier n'és un exemple clar. Fa poc més d'una dècada que es van aprovar les primeres immunoteràpies contra el càncer i el que va començar com a tractaments experimentals són avui una eina imprescindible que fan servir cada cop més malalts. Encara no es pot dir que hem guanyat la batalla contra el càncer, però estem en el bon camí i s'ha millorat molt la supervivència i la qualitat de vida dels que el pateixen gràcies, en part, a aquestes noves teràpies.
L'entrenador de Primera que ha estat a prop de la mort tres vegades
“Venir al Llevant no va ser atzar, ha estat el meu destí. De la mateixa manera que havia de ser a Atocha aquell 11 de març del 2004”. La vida de Julián Calero ha estat plena d’obstacles que ha hagut de superar. Va ser un dels primers policies a arribar a Atocha després dels atemptats, va viure en primera persona la tragèdia de la DANA al País Valencià l'any passat i va veure com els seus amics de l’escola morien per sobredosi amb només 16 anys. Aquest dissabte, el tècnic de Parla s’asseurà a la banqueta del Ciutat de València per enfrontar-se al Barça de Hansi Flick. “He fregat el travesser de la mort ja unes quantes vegades. Com diu un amic meu, l’home de la dalla m'està buscant i jo l'esquivo”, feia broma Calero en una entrevista al diari Marca.
Vicenç Calafell (Fades) recomana una lectura "molt macabra"
Aquest any ha llegit moltíssim i li fa ràbia recomanar un únic llibre, però n'hi ha hagut un que l'ha marcat: Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres, d'Irene Solà. "Té un estil completament diferent del que he estat llegint últimament", explica Vicenç Calafell, un dels tres integrants del grup musical Fades. La novel·la explica la història d'una nissaga de dones que habiten en un mas i explora un món fet de mites, supersticions i faules.
“Va ser un estiu memorable, possiblement perquè sabia que només m’hi estaria un any”
“Els millors estius de la meva vida van ser fins als 18 anys”, recorda Rafa Peña, copropietari del restaurant Gresca i el bar Torpedo. Fins llavors, estava pràcticament tot l’estiu, des de finals de juny i fins al setembre, al càmping a Camprodon, on sempre tenien instal·lada la caravana. Hi anaven tot l’any, però l’estiu era el moment àlgid. “Érem una vintena de nens, després adolescents, mig salvatges, que ens ho passàvem d’allò més bé, tot el dia jugant”.
L’insòlit cas del club català que juga a França (i podria fer-ho al Carib o a l'Àfrica)
En un paratge natural incomparable, a la vora del riu Garona i amb vista a muntanyes de boscos verds on abans s'extreia zinc i ara viuen ossos bruns, juga un dels equips més singulars del futbol català: la Union Esportiva Bossòst. “Som el club més internacional d’Espanya”, proclama el seu president Miguel Almansa, que també és el farmacèutic de Bossòst, un poble de la Vall d’Aran, al terçó de Quate Lòcs, de poc més de mil habitants. Aquest petit municipi aranès s’ubica al nord-oest de Catalunya, però fa vida enfocant-se cap a França, a la regió d’Occitània, en lloc de mirar cap a Lleida, la província de la qual forma part.