08/11/1915 
Noticias
La família Pujol, a punt per al judici de la dècada
Si s'ha jutjat una figura política personalment, políticament i mediàticament a Catalunya, ha estat l'expresident Jordi Pujol. Fa més d'una dècada, la confessió sobre els diners a l'estranger va enviar-lo a l'ostracisme, del qual fa només uns anys n'ha començat a sortir. Però la qüestió és que el judici que realment compta, el que determinarà la seva culpabilitat o la seva innocència, se celebrarà aquesta tardor després de més de dotze anys d'investigació judicial. Començarà el proper dia 24 de novembre a l'Audiència Nacional i es pot convertir en el judici de la dècada. La Fiscalia demana fins a 9 anys de presó per a l'expresident i 29 per al fill gran; mentre que l'Advocacia de l'Estat no en demana cap per a l'expresident i 25 anys per al primogènit. Com afronta la família aquest judici? Quina estratègia seguirà? Seurà Jordi Pujol presencialment, amb 95 anys, al banc dels acusats?
Sobre els que pensen que el franquisme va ser “bo” o “molt bo”
El CIS d’aquesta setmana revelava una dada rellevant sobre quina és l’opinió dels espanyols sobre el franquisme, ara que fa 50 anys de la mort del dictador. Segons el sondeig, l’any 2025 hi ha fins a un 21,3% dels ciutadans de l’Estat que creuen que els anys del franquisme van ser “bons” o “molt bons”. A la pregunta no hi ha eufemismes: “Creu vostè que els anys de dictadura franquista per a Espanya i els espanyols van ser molt dolents, dolents, bons o molt bons?”. D'entrada hi ha un 65,5% que responen que van ser dolents o molt dolents, però n’hi ha gairebé un de cada quatre que no ho pensa. El mateix passa quan el CIS demana si “en general” el “règim democràtic és millor o pitjor que la dictadura”, que hi ha un 17,3% que respon que prefereix l’autoritarisme.
La dignitat i la desesperació dels que volen pa i justícia
D’Émile Zola (París, 1840–1902), considerat el pare del Naturalisme segons els manuals de literatura més convencionalment acadèmics, sovint se’n parla com si fos un novel·lista antiquat, feixuc, didàctic. I en part és cert que ho és. Les seves novel·les tenen una solidesa lineal i una claredat expositiva típicament decimonòniques. La prolixitat amb què narra algunes escenes i situacions fa que certs passatges semblin sobrers i carregosos. I l’esperit científic i alhora reivindicatiu amb què aborda les injustícies, els conflictes de classe i la condició subalterna de molts personatges fa que els seus llibres tinguin una dimensió socioideològica tan explícita que pot vorejar la pedagogia propagandística.
L'art del toreig
Ha arribat als establiments del ram la pel·lícula d’Albert Serra Tardes de soledad, amb la participació especial d’Andrés Roca Rey, un torero de qualitat. El fet que ara puguem veure-la tres vegades, millor en dies alterns que seguits, permetrà a tothom fer-se, potser, una idea una mica més assaonada de què significa l’art del toreig.
Tenir una mare revolucionària i cruel
El dia del funeral de la seva mare, l'escriptora Arundhati Roy estava desfeta. Res sorprenent, fins que explica que també estava desconcertada i una mica avergonyida per trobar-se en aquest estat. El seu germà, l'LKC, li va dir: "No entenc la teva reacció. Ets la persona a qui pitjor tractava." Roy escriu: "Potser tenia raó, però a mi em fa l'efecte que qui ostentava aquest mèrit era ell". Tot això ho explica al primer capítol d'El meu refugi i la meva tempesta (Ara Llibres, amb traducció d'Imma Falcó), una mena de llibre de memòries que ella recomana llegir com si fos una novel·la, i és que hi ha una barreja constant de ficció i realitat, tamisada pels records.