18/01/1915 
Noticias
Anatomia d'una anomalia
Els pericos estem de celebració. 125 anys no són poca cosa. Són molts anys i és, a més a més, un número que, com tots els rodons, obliga a reflexionar. Sobre el passat i sobre el futur. Sobre qui som i sobre com ens veuen. Tot i la temptació de centrar-me només en el moment actual de felicitat –una temptació especialment intensa en el context del meu autoimposat silenci–, la commemoració obliga a una mirada que intenti anar més enllà de la (no) tan capritxosa piloteta.
Una immersió a pulmó obert en la precarietat
Avui, quan sembla que el cinema pot parlar de tot i ensenyar-ho tot, resulta com a mínim significatiu que l’indret on la major part de les pel·lícules no s’atreveixen a anar sigui el món laboral, justament el que determina el dia a dia de la major part de la població. És un dels grans triomfs del capitalisme: convertir la feina en una mena de tabú dramàtic, un residu on no val la pena que s’aturin les ficcions, no fos cas que comencem a preguntar-nos pel sentit o per la justícia de l’activitat que ocupa les nostres rutines. Afortunadament, encara hi ha alguns cineastes entestats en deixar clar de què viuen (i moren) els seus antiherois, com és el cas d’Alberto Rodríguez.
Per què tirem més cap a la família materna que la paterna?
Entre les quatre i les sis de la tarda, mentre els pares encara treballen, entre setmana l’habitual és que Luca Azañón s’estigui amb els seus avis materns. El recullen a l’escola bressol, berenen i juguen junts a casa, van al parc o a comprar. Quan el petit, de dos anys i mig, es posa malalt, l’Hilario i la Jacinta també són els que en tenen cura. Els pares de la criatura, el Carlos i la Miriam, apunten que el paper dels avis “és essencial” per poder arribar a tot, sobretot quan a ell li canvien els torns a la feina i ha d’acudir als sogres perquè es facin càrrec de l’infant. “Els meus torns són rotatius, per la qual cosa si no tinguéssim el seu suport, potser hauria de demanar el trasllat a un altre departament en què els torns fossin més fixos”, reconeix el Carlos. Més enllà de ser un pal de paller fonamental a l’hora de conciliar, avis i net també gaudeixen d’estones d’oci i temps lliure, acompanyats de la resta de la família.
Madrid després del clàssic: “Des que la selecció espanyola s’ha barcelonitzat, no la segueixo"
"Lamine Yamal ha de menjar moltes més sopes i aprendre d'un veterà com Dani Carvajal. Carvajal li va fer un favor", deia el Javier, de 51 anys i soci del Reial Madrid des dels deu. Fa un tallat al sol assegut en una de les terrasses del barri d'Arganzuela, a Madrid. Llegeix el Marca content mentre atén l'ARA i només lamenta que el conjunt blanc no fes més gols al Barça. No va anar a l'estadi perquè va cedir l'abonament al seu nebot, però creu que segurament hauria xiulat Lamine Yamal en algun moment. Aquesta va ser la tònica al Bernabéu cada cop que el dorsal 10 blaugrana, que va tenir un partit discret per una pubàlgia que el condiciona, tocava la pilota. Lamine Yamal s'ha convertit en l'enemic número u del madridisme.
La 'fake news' sobre Brigitte Macron que ha donat la volta al món
Quan Emmanuel Macron va guanyar les eleccions presidencials el 2017, la fake news va començar a circular per França: la seva parella, Brigitte Macron, era una dona transsexual. Altres primeres dames o candidates, com Michelle Obama, Hillary Clinton o la mateixa Begoña Gómez també han estat víctimes del mateix rumor sexista i transfòbic. Res de nou. Ni l'Elisi hi va donar importància ni els mitjans de comunicació se'n van fer ressò. Però el 2021 tot va canviar.