30/01/1907 
Noticias
Aracadabra (3)
.
Sánchez es prepara per a la convivència amb Junts després del divorci
Pedro Sánchez enyora saltar al desaparegut estadi Vicente Calderón a ritme de Guns N' Roses. Ara confessa no tenir temps per anar a concerts i festivals, però quan deixi les seves responsabilitats polítiques serà de les primeres coses que mirarà de recuperar. Això, però, no passarà fins "d'aquí a molts anys". Per disgust d'aquells que li demanen que convoqui eleccions –el líder del PP Alberto Núñez Feijóo ho va tornar a fer aquest dimecres–, Sánchez travessa amb aquesta actitud l'equador de la legislatura –va ser investit fa exactament dos anys–, o com a mínim així ho assegurava davant els micròfons del programa Generación Ya, de Ràdio 3, aquest dijous. El cap de l'executiu espanyol s'hi plantava per sorpresa per parlar de les últimes novetats musicals i confessava que ara està enganxat al grup de rock indie Destroyer –destructor, en català–. ¿Què en pensaran Mariano Rajoy, Albert Rivera, Pablo Iglesias o Pablo Casado?
El bloc d'habitatges cooperatiu més gran de l'Estat ja es construeix a Barcelona
Una tanca opaca, de gris metàl·lic, recorre uns 50 metres de vorera al bell mig de Sant Andreu del Palomar. Si algú s'hi atansa un matí laborable solejat, sentirà unes obres en la seva fase de cimentació. Però de seguida, l'atenció passarà de l'oïda a la vista, i el trontoll de maquinària quedarà asfixiat per una grua monstruosa, alçada al mig del no-res. Per resseguir el braç de la grua amb la mirada, cal protegir-se els ulls per no enlluernar-se, però no cal aixecar gaire la vista per esbrinar que no és una construcció qualsevol. "Aquesta obra no és un negoci, perquè l'habitatge és un dret", diu un cartell, també gris, que reposa sobre la tanca.
"¿Recordem l'Alemanya de l'Est com una dictadura o com un país secretament millor?"
Tot i que va néixer en una petita ciutat al sud-oest d'Alemanya quan el Mur de Berlín ja havia passat a la història, Charlotte Gneuss (Ludwigsburg, 1992) va créixer escoltant les històries que els pares li explicaven sobre la seva joventut a Dresden durant els anys de la RDA. "Com que n'havien pogut fugir molt aviat, no tenien cap problema per parlar-ne", recorda ara. Ella va fer el moviment invers: quan va fer 18 anys es va mudar a Dresden per estudiar treball social, i d'allà va marxar a Leipzig, on es va formar en escriptura creativa. "Gràcies a la meva àvia em vaig convertir en una gran lectora des de petita. Potser era inevitable que algun dia provés d'escriure", comenta. L'arrel de Gittersee, la seva primera novel·la –publicada ara en català a Periscopi, traduïda per Carlota Gurt, i en castellà a Acantilado, traduïda per Alberto Gordo–, són tres frases que se li van acudir seguides a l'autora i que la van convidar a estirar el fil, emportant-se-la fins a l'Alemanya on van créixer els seu
Els homes llegeixen menys ficcció, i potser per això se senten més sols
Fa uns anys vaig tenir un professor d'escriptura creativa que, el primer dia de classe, va dir, solemne: "Al meu curs no hi acceptaré novel·les roses ni de fantasia, ja podeu canviar de projecte si veniu amb aquestes idees". Aquesta afirmació, impròpia d'algú que ha d'acompanyar l'aprenentatge de les noves veus, va més enllà d'una preferència literària i condensa una herència antiga: la idea que hi ha literatures serioses i literatures menors. No és casual que el menyspreu acostumi a caure del cantó dels gèneres considerats tradicionalment femenins: la literatura romàntica, la fantasia i l'autoficció; mentre que el pensament, associat culturalment a l'esfera masculina, s'ha considerat l'emblema de la literatura seriosa.