15/02/1890 
Noticias
Un tomb per la vida de la Sala Rovira
A Barcelona algunes galeries d'art tenen arrels familiars. Els galeristes Silvia Sennacheribbo i Segimon Rovira i Cambra, que va regentar la Sala Rovira, són cosins. Tots dos van continuar negocis familiars, i ara Sennacheribbo acull a la seva sala (carrer Enric Granados, 106, local 1) l'exposició 70 Anys de la Sala Rovira (1942-2012), a partir de l'arxiu d'aquesta galeria coneguda per la dedicació al dibuix i la il·lustració. L'exposició, que està oberta fins al 19 d'abril, inclou unes 80 obres de les tres etapes que va tenir la Sala Rovira d'artistes entre els quals hi ha Grau Sala, Lola Anglada, Ricard Opisso, Lloveras, Xavier Gosé, Rosa Serra, Torné Esquius, Carles Cardellà, Junceda, Cesc, Tatiana i Picarol. Entre les obres hi ha sorpreses com una aquarel·la de Joan Llaverias dedicada a Joan Llimona i un dibuix de Francesc Gimeno amb un text d'homenatge del poeta Josep Maria López-Picó: "Sol amb el vostre afany: la pobra història ni marge ens va deixar a l'afalac. Sol amb la mort: vós heu deixa
Fem igual d’exigible el català que el castellà
D’aquesta sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra el català (dic “contra el català” perquè persegueix que la nostra llengua no estigui “blindada” a les aules) se’n desprèn una conclusió meridiana: només un estat propi garanteix la protecció jurídica que qualsevol llengua oficial té el seu propi territori. No hauria de ser necessàriament així: en un estat veritablement plurinacional, tan espanyol seria el català com el castellà. Però no és el cas i no crec que m’equivoqui si dic que no ho serà mai. L’única llengua que tenim el deure constitucional de conèixer és el castellà. Ho proclama l’article 3 de la Constitució de 1978, que al final també diu que “les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya” són una riquesa “que serà objecte d’especial respecte i protecció”. Doncs sort que el protegeixen, el català!
Què se n'ha fet, d'aquella Barcelona del disseny?
Si li queies bé al tipus fornit i sempre inexpressiu de la porta, tenies dret a submergir-te en el món de Blue velvet de David Lynch, o en aquell altre planeta futurista de Max Headroom. Noies força maquillades, “sombra aquí, sombra allá”, grans arracades triangulars, espatlleres pròpies del futbol americà i minifaldilles negres. Nois vestits de Closet o Privata, texans estrets de baix i vambes Victoria minúscules, blanques o de colors pastel. Tots fumant Camel, Winston o Marlboro i bevent whisky amb coca-cola o vodka amb llimona com si s'hagués d'acabar el món... (Encara faltava molt per al boom del gintònic.)
Céline Dion anuncia el retorn triomfal als escenaris a París, tot i la malaltia
La Torre Eiffel il·luminada de lila i un missatge en diversos idiomes: "Je suis prête", "I'm ready". Així ha anunciat la cantant canadenca Céline Dion el seu retorn als escenaris, tot i la greu malaltia diagnosticada el 2022 que l'havia obligat a cancel·lar la gira europea el 2023 i a retirar-se. Dion oferirà deu concerts a París, a partir de setembre. També ho ha anunciat a les xarxes socials coincidint amb el seu 58è aniversari.
Roko Banana: "Entenem la música com una emoció, no com un negoci"
Tot i que fa temps que els ritmes llatins i l'estètica urbana dominen el gruix del panorama musical, la passió pel rock'n'roll i la distorsió de les guitarres elèctriques, encara que sigui minoritària, continua viva entre les noves generacions d'artistes de casa nostra. A Catalunya, un dels grups més alternatius i estimulants d'aquest gènere és Roko Banana, un trio de Banyoles format per Mak Dzinovic (guitarra i veu), Àlex Abad (bateria i veu) i Edu Rodríguez (baix i veu), que acaba de presentar el seu tercer disc, Gran Muralla (Aloud Music). Es tracta d'un àlbum de molta volada, entre el rock progressiu i l'indie, amb nou temes intensos, combatius i emocionants que parlen sobre l'amistat i dirigeixen una crítica fervent a l'individualisme que regeix les normes del sistema capitalista. L'estrena en directe serà el 2 d'abril a la sala La Nau de Barcelona.