10/08/1867 
Noticias
Kae Tempest i la recerca d'un lloc al món
Hi ha novel·les de prosa tan feixuga, de ritme tan pesat i d’alè tan curt que les pàgines sembla que esbufeguin de sobrepès sedentari. La prosa de la novel·la Tota la vida buscant, de Kae Tempest (Londres, 1985), un nom reconegudíssim dins el món de la poesia, de la dramatúrgia i de la rapsòdia, aspira a ser tot el contrari: àgil, forta, tallant, crispada, entre el lirisme elèctric, la narració frontal i el realisme brut. De vegades Kae Tempest no reïx en el seu propòsit, i aleshores li surten descripcions telegràficament anèmiques i passatges repetitius, d’una prolixitat paralitzant. De vegades sí que ho aconsegueix, però, i aleshores la novel·la vibra amb aquella autenticitat que solem atribuir a les coses, les persones i les obres no distorsionades per sofisticacions gratuïtes ni per intencions espúries.
"Encara sento l'olor dels cigarrets del Paul en els moments que el necessito tenir a prop"
"Soc viva. El meu marit, Paul Auster, és mort". Així arrenca Històries de fantasmes (Edicions 62 / Seix Barral, 2026; traducció de Jordi Martín Lloret), el llibre de memòries que Siri Hustvedt (Minnesota, 1955) ha necessitat escriure després dels "anys horribles" que van succeir al diagnòstic d'un càncer de pulmó a l'autor de Trilogia de Nova York i Leviatan. El volum reconstrueix els 43 anys de relació entre Siri i Paul en capítols que avancen i retrocedeixen en el temps per mostrar el moment difícil pel qual passava l'autora. Combinen la narrativa urgent i alhora reflexiva de Hustvedt amb els últims textos que va escriure Auster, una sèrie de cartes pensades perquè el seu net Miles –nascut mesos abans de la mort de l'escriptor– pugui saber algun dia en quina mena de família ha crescut.
L'amnistia s'encalla per a la meitat dels independentistes
Ja han passat dos anys des de l'aprovació definitiva de la llei d'amnistia, però el més calent és encara a l'aigüera. Per exemple, només ha estat reconeguda en poc més de la meitat (52%) dels casos d'activistes en què hauria d'haver-se aplicat, segons dades facilitades per Alerta Solidària. 181 manifestants se n'han beneficiat i també 64 càrrecs polítics independentistes. En total, 245 persones han vist extingida la seva responsabilitat penal, però n'hi ha 257 que encara n'estan pendents o bé perquè se'ls ha rebutjat d'entrada o bé perquè els tribunals encara no s'han pronunciat. La diferència bàsica arriba quan es compara amb els policies que van ser encausats: només a 4 dels 162 se'ls ha denegat l'amnistia.
El creador del millor panettone del món s’ha aliat amb el pastisser Jon Cake
El guanyador del concurs del millor panettone del món, Ton Cortés, té dues novetats: la primera és que s’ha aliat amb el pastisser Jon Cake per crear un pastís de formatge innovador, amb gust de panettone. I la segona és que acaba d’obrir un nou forn al barri de Sant Andreu (c. Sant Andreu, 232). Tan bon punt hi entreu, la mirada se’n va al taulell, amb tots els pans i brioixeria, i també al sostre, d’on pengen tres fileres de nou panettones cap avall. Estan dissecats, si és que es pot fer servir l'adjectiu per explicar que, per dins, estan buits, i només en queda la carcassa exterior, pinzellada amb vernís perquè es mantinguin secs. "L’interior se l’ha quedat en Jon Cake, que els fa servir per crear els pastissos de formatge amb gust de panettone", explica en Ton Cortés una tarda de primavera, just al cap de pocs dies d’obrir la botiga. Cada tall del nou pastís els ven a cinc euros.
Per què Hollywood pintava els llavis de verd?
Quan parlem de cossos bells, tendim a imaginar una mena de gràcia natural o uns atributs físics excepcionals que només una minoria de persones tenen la sort d’haver rebut al néixer. Però el que considerem bellesa no és una realitat universal ni immutable, sinó una construcció cultural que cada societat defineix segons els seus valors, imaginaris i formes de mirar. Una bellesa que, lluny de buscar-se per al gaudi personal d’habitar el propi cos, necessita la mirada externa per existir i adquirir sentit a través de l’aprovació aliena. No és casual, doncs, que al llarg del segle XX i a mesura que es multiplicaven els mitjans de reproducció i difusió de la imatge, els ideals de bellesa quedessin cada vegada més condicionats per les tecnologies de la visibilitat.