07/01/1855 
Noticias
L'efecte bumerang amb què no comptava Florentino
No cal ser amic íntim de Florentino Pérez per saber que el president del Reial Madrid no encaixa bé les crítiques. Dos anys en blanc són massa per a un mandatari acostumat a l'èxit i que havia estat assenyalat darrerament per una mala gestió en la política de fitxatges. Amb el rostre seriós a la llotja i després de l'enèsim canvi a la banqueta, Florentino donava un cop de puny sobre la taula convocant una roda de premsa esperpèntica –la primera que feia en onze anys– per anunciar eleccions. També per primer cop en dues dècades, el mandatari tenia un rival al davant –fins ara, les havia guanyat com a candidat únic–. I un cop reelegit, semblava que posava la directa amb una política de fitxatges agressiva i autoritària, on no només volia reforçar el seu Madrid, també volia fer la guitza al Barça, el rival a batre a la lliga espanyola en els últims dos anys.
Una tecnologia catalana que vol regenerar la vida marina als ports
¿I si et diguessin que els ports catalans poden convertir-se en punts de regeneració de la vida marina? Les Life Boosting Units (LBU), unes plaques biomimètiques que s’instal·len en parets de ports i altres infraestructures de construcció humana al mar, demostren que pot ser una realitat.
Retorn a la zona alliberada del sud del Líban, on les explosions d'Israel no s'aturen: "L'estat no controla res"
Cada pocs minuts una explosió interromp la conversa. Un estrèpit sec. Després un altre. I un altre. Al fons, sobre el turó d'Ali Taher, es torna a aixecar una columna de fum. Un dron israelià sobrevola lentament l'entrada de Zautar al-Gharbiyah mentre un petit control de l'exèrcit libanès regula l'accés al poble. És la primera "zona pilot" de l'acord negociat entre el Líban i Israel sota patrocini dels Estats Units. Sobre el paper, havia de simbolitzar el començament de la tornada de l'estat libanès al sud. Sobre el terreny, costa d'imaginar que algú hi pugui tornar a viure.
Un segle navegant amb l'embarcació més catalana
Qui es volia banyar al mar ara fa 100 anys no ho tenia fàcil. La gent que vivia prop del mar encara tenia el mal costum de llançar la brossa a les aigües. Les fàbriques que havien anat aixecant-se al litoral de Barcelona embrutaven cada cop més el mar. Les cròniques parlen d'animals morts, tota mena de deixalles i restes industrials que allunyen molts banyistes. Els més decidits van començar a anar una mica mar endins amb els patinadors, unes modestes embarcacions que no deixaven de ser un petit catamarà, amb dues piragües unides per una fusta. S'hi enfilaven i remant, anaven fins a les aigües netes. A inicis del segle XX, els clubs de bany de Barcelona i Badalona llogaven aquests patinadors, fins que algú va tenir la idea de posar-hi un pal amb una vela. I així va néixer l'embarcació més típica de la vela catalana: el patí de vela, que ha celebrat els seus 100 anys de vida en un bon estat de salut.
Per què es torna a tenir por per les fronteres?
La crisi migratòria viscuda a les fronteres de Ceuta ha tornat a fer aflorar amb força al debat públic un concepte que semblava haver quedat oblidat: la integritat territorial. Entesa com el principi inalienable de dret internacional que atorga a un estat el dret de preservar intacte el seu territori i de protegir de manera inviolable les seves fronteres, aquesta idea ha tornat a copar els titulars dels mitjans de comunicació i a monopolitzar els discursos més abrandats de molts polítics des dels faristols. Però, d'on sorgeix aquest concepte i per què torna a fer por la seva vulneració?