06/09/1825 
Noticias
La comèdia romàntica amb més encant de la temporada és sadomasoquista
Pillion és la paraula anglesa que designa el passatger del darrere en una moto, el que en diríem el paquet. Per metonímia, en l’argot de les subcultures motards gais, es refereix també a la figura passiva en les relacions basades en la dominació-submissió. Perquè aquest és el context en què es mou aquesta comèdia romàntica inesperada sobre un jove convencional, en Colin, que s’enamora del líder d’una colla de motoristes, en Ray. El primer llargmetratge de Harry Lighton es basa en la novel·la Box hill d’Adam Mars-Jones, per capgirar unes quantes expectatives.
"Vaig trobar l'amor de la meva vida a sota d'un roure, enmig del bosc"
Peixos, la cinquena novel·la que Eva Baltasar (Barcelona, 1978) publica a Club Editor, explica la història d'amor, tan apassionada com destructiva, entre dues dones. La primera és escriptora i és qui ens narra el seu periple de fascinació, angoixa, por i fugida de l'amant. La segona, que es diu Victòria, ven paperines de peix en mercats ambulants i viu en una casa que recorda aquelles mansions gòtiques on tot és possible. Traduïda a una vintena de llengües i finalista del premi Booker amb Boulder, Baltasar és una de les autores més internacionals de la literatura catalana. Amb Peixos confirma, una vegada més, la singularitat, potència i lirisme de la seva proposta.
Quan vestir-se d’adult comença de petit
A casa la Marta, amb dues nenes, la roba no ha suposat una gran despesa. Al llarg de tota la infància han anat aprofitant tot allò que ha deixat de fer servei a les filles dels amics o a cosines. Els n’ha arribat pels descosits i, per això, ja de ben petites, totes dues nenes, han pogut escollir què els agradava i descartar el que no. Els compraven, tan sols, les peces més bàsiques com són les malles, que difícilment es poden arribar a heretar. Tant la gran, de 12 anys, com la petita, de 8, han coincidit d’uns anys ençà en una cosa: no han aprofitat els pantalons de tub perquè, a banda de no trobar-los còmodes, els han arribat quan ja es tornen a portar els pantalons amples o acampanats.
Un bar de sempre que serveix cuina popular catalana a la zona zero del ‘brunch’
“Vull que sigui el lloc on un paleta que està treballant aquí al costat vingui a dinar”, diu Gerard Sans. En uns temps en què els bars se’ns estan gourmetitzant i, per tant, els preus s'apugen encara que els vasos segueixin sent de Duralex, és notícia que algú hagi agafat un bar de tota la vida i vulgui simplement servir botifarra amb seques, bacallà a la llauna o capipota a bon preu. Som al bar restaurant Veracruz. L’amo anterior s’hi va estar una pila d’anys i havia conservat el nom d’un amo encara previ, així que no sabrem mai quina relació té aquest local amb Mèxic. Som al carrer Mallorca de Barcelona, entre Girona i Bailèn. Envoltats de llocs per fer el brunch, s’obre aquest humil oasi amb tirador de Voll-Damm. Sonen Llach i Mishima. Sans diu que el seu referent és el Gelida, un lloc que no ens cansarem mai de recomanar, també. Mentre tasto una sublim croqueta de lluç i gambes, sento un matrimoni gran que tinc darrere (si mai coincidim, estimats lectors, sapigueu que jo sempre
"Volia reivindicar la cultura popular i la tradició davant d'un món ultraglobalitzat i homogeni"
Un pop esclatant i promiscu rítmicament domina la nova aventura discogràfica de la mallorquina Maria Jaume (Lloret de Vistalegre, 1999): Sant Domingo forever (Halley Records, 2026). Després de ballar sobre l'amor posant la banya en els estralls del monopoli turístic a Nostàlgia airlines (BankRobber, 2024), ara balla i fa ballar des del cor de la festa major del seu poble, un univers ple de dinàmiques emocionals i sonores, i una reivindicació de la cultura popular atàvica feta des del present. La presentació oficial serà a L'Auditori de Girona el 21 de març.