10/12/1816 
Noticias
Trenta-cinc hospitals o morir-te de gana
L’ingrés mínim vital genera gratera entre els diaris més liberals i les comparacions arbitràries són un dels recursos més útils per escampar-hi la seva capa de demagògia. Fixem-nos en el mòdul de portada de La Razón. Diu el titular: “El govern ha gastat 22.000 milions en l’Ingrés Mínim, equivalent a 35 hospitals”. Què té a veure una cosa amb l’altra? Podrien haver dit que és l’equivalent a 215 Eurofighter Typhoon, o que el ministeri de Defensa gasta en un any el 50% més que el que ha suposat assegurar des del 2020 que la gent més vulnerable tingui garantida la supervivència bàsica. Hauria estat igualment demagògic, però precisament quan identifiques aquest tipus d’arbitrarietats pots apamar molt bé quin peu calça cada mitjà. A més, el rotatiu fa una mica de trampa, perquè hi suma la despesa de sis anys, que sempre ajuda a fer la bola més grossa d’empassar i digerir. Suposo que hi ha un departament al diari encarregat de repassar totes les mesures de Sánchez i explicar-l
Danny DeVito: "L’única raó per fer-me director és que la posició de Déu ja estava coberta"
Gran actor de comèdia i enorme cineasta, Danny DeVito (Neptune, Nova Jersey, 1944) té una altra faceta brillant però menys coneguda: productor de nas fi. Als anys 90 va produir títols com Pulp fiction, Joc de gàngsters, Erin Brockovich (la seva única nominació a l’Oscar), Un embolic molt perillós i Gattaca, que el 1997 va triomfar al Festival de Sitges. Prop de tres dècades després, DeVito visita aquest dijous el festival per rebre el Gran Premi d’Honor i presentar una nova pel·lícula com a productor, la comèdia de terror Drag. Però aquest cop és un projecte més personal, ja que DeVito el coprodueix amb el seu fill Jake i la seva filla Lucy, que també interpreta al film una de les dues germanes que passen la pitjor nit de les seves vides quan entren a robar a la casa d’un artista famós.
Els catalans Marc Márquez i Iris Tió, millors esportistes del 2025
El pilot de MotoGP Marc Márquez i la nedadora Iris Tió han estat escollits millors esportistes espanyols del 2025 pel jurat dels Premios Nacionales de l'esport.
"Qui voldria la guerra a casa? Ells la volen!"
Du casa seva a la foto del WhatsApp. La casa, o la infància. I és que hi té una selfie on es veu, de fons, el lloc on va créixer, un suburbi de Denver, a Colorado. Avui viu a 15 hores en cotxe d’aquella fotografia, a Chicago, on fa classe d’història a la Universitat Northwestern i on s’ha consolidat com una de les grans expertes en el moviment white power [poder blanc]. El seu llibre Traed la guerra a casa (Capitán Swing) estava en fase de correcció quan una concentració de supremacistes blancs va provocar greus incidents a Charlottesville, Virgínia. Aquelles consignes racistes han tornat a ocupar el centre polític i el llibre és un bon exemple per entendre qui són aquests grups i com esperen modelar els Estats Units.
"Era de nit, estava dins de l'oceà, cansat, i just a sota tenia un tauró"
Quan la majoria dels barcelonins arrenquen el dia, Fernando Espina ja ha nedat gairebé dues hores. Un cop fora de l'aigua, camina pel bar del Club Natació Atlètic-Barceloneta tranquil, pensant en les reunions de feina que tindrà durant el dia. Sembla un soci més del club. Però el Fer, com el coneix tothom, és diferent. La seva passió és nedar per saber on té els límits. I no es tracta només de nedar molt. També es tracta de nedar en aigües gelades. "Jo em defineixo com una persona absolutament normal. Tinc una vida normal, treballo 40 hores a la setmana en el sector de l'enginyeria de sistemes, tinc una família... i, de fet, durant més de 20 anys no feia gaire esport. Havia fet natació a Buenos Aires, on vaig néixer, però quan vaig venir a Barcelona no nedava per temes de feina", explica. Ara és capaç de passar-se 24 hores dins de l'aigua nedant, desafiant el fred, els animals i els corrents. No, no és una vida normal.