28/01/1716 
Noticias
Ciutadans es desentén del 29-N tot i formar part d’una candidatura
Ciutadans concorre a les eleccions generals en coalició amb UCIN i Democràcia 21, sota la candidatura que lidera l’advocada Miriam González, que ja feia més d’un any que flirtejava amb la possibilitat de fer el pas a la política. Ho fa amb el difícil repte de fer forat en els pròxims comicis amb una opció centrista que aposta per la regeneració democràtica i la lluita contra la corrupció com a puntals. L’avançament electoral i la polarització dels comicis entre esquerra i dreta converteix en gairebé un miracle que pugui assolir representació.
El PP distribueix un vídeo d'estil Anime amb Feijóo com a superheroi
Si us dic que imagineu una poma, què veieu?
Si us dic que tanqueu els ulls i imagineu una poma, què veieu? A la majoria de lectors se’ls apareixerà una forma esfèrica que pot ser vermella o verda o groga, més o menys nítida i més o menys fugaç. Però hi ha gent que no veurà res, tot i saber què és una poma i poder-ne descriure una. D’això se’n diu afantasia, un terme ideat fa uns anys pel neuròleg Adam Zeman, que va posar nom a un fenomen que Francis Galton, cosí de Darwin i pioner en l’estudi de les diferències individuals, ja havia detectat el 1880 quan va demanar a uns quants científics que imaginessin la taula de l’esmorzar i alguns li van respondre que no entenien la pregunta. L’afantasia és, doncs, la incapacitat de generar imatges mentals voluntàries, i no és una malaltia, sinó una manera de pensar que afecta prop d’un 1% de la població. A l’altre extrem hi trobem la hiperfantasia, que és la capacitat de pensar en imatges amb una vivesa gairebé perceptiva.
Novel·lar la història de Mallorca
Les novel·les d’Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, Mallorca, 1945) són un gran reservori textual de memòria comunitària, la llarga i embolicada història d’un nosaltres feta a partir d’un inacabable formigueig de jos i tus i ells concrets, una olla narrativa on bullen homes i dones de tota espècie i condició i on s’expliquen des de fets tràgics i sanguinaris fins a fets pintorescos i quasi còmics, una olla on els coneixements i les ignoràncies ancestrals conviuen amb un enfilall sense fi de rumors, evocacions, records, curiositats, aventures, facècies, drames, quimeres, murmuracions, maledicències i fantasmagories. La de Vidal Ferrando és, diguem-ho així, una literatura populosa –més: multitudinària–, fins al punt que el lector se sent saturat per tot el devessall de noms i de personatges que li desfilen per davant dels ulls. Tot plegat podria ser una mica indigest i desconcertant, si no fos que la prosa de Vidal Ferrando, d’un preciosisme que no resulta mai exhibicionista ni vanitós,
El dol no és només cosa d’humans: què passa quan els animals perden algú estimat?
Els coiots no són precisament uns romàntics. El seu costum de recórrer el territori en solitari els ha valgut la fama d’animals solitaris i no gaire populars, amb una imatge pública que va des de la de molèstia problemàtica per als humans fins a la de depredadors perillosos.