Portada del periodico El Periódico de Catalunya(Castellano):
Newspaper website Sitio web





Noticias
  • De la democràcia a l’emocràcia
    S’està imposant un cert consens políticament correcte segons el qual la democràcia està anant a mal borràs, cada cop més abduïda per processos emocionals. No cal dir que això és constatable a bastament. Com també és constatable la tendència a reprovar en públic la dimensió emocional de les posicions polítiques que hom no comparteix, una reprovació que només serveix per conrear la pròpia superioritat moral i la tranquil·litat de la bona consciència. Més encara: alguns obliden la pròpia història política emocional i assimilen les emocions només a posicions polítiques conservadores i populistes. Creuen que les bones raons són propietat seva, i que lamentablement avui les riuades emocionals se les enduen. I no entenen com pot ser que les seves propostes i les seves causes tan ben fonamentades suscitin cada cop menys adhesió i vinculació.Seguir leyendo....
  • Viure i morir
    "Jo no llegiré això. I menys en aquestes dates". El meu amic no em va deixar cap opció. És un poeta que escolto sempre amb devoció, però té una pega: també és molt hipocondríac i supersticiós. Se l’ha d’estimar com és, ja ho sé, però em va frustrar no poder convèncer-lo que llegeixi No hay palabras, el monument a la vida que ha escrit el filòsof i teòleg Francesc Torralba, després de la mort del seu fill, Oriol, en un accident de muntanya. Si ens poséssim a fer llista de les desgràcies que mai voldríem patir, no hi ha dubte que la pèrdua d’un fill estaria molt amunt en el rànquing. Jo no soc capaç ni d’imaginar-ho, potser perquè als meus pares els va caure a sobre aquesta mateixa bomba amb la desaparició de la meva germana María Eugenia. Tenia només 8 anys. Una nit ens en anàvem a dorimir junts, però l’endemà ja no es va aixecar. La punyetera meningitis se la va emportar en tot just unes hores. El nom d’aquesta malaltia va ser tabú encara ho és en la nostra família, j
  • Un any de turbulències
    Cada vegada que té ocasió i necessitat d’emfatitzar-ho, i les té amb freqüència, Pedro Sánchez assegura que ell i el seu Govern es mantindran en el poder fins al 2027 i fins i tot afegeix que aquell any, en el qual conclou la legislatura, repetirà com a candidat a presidir l’Executiu. Es podria parlar d’un cas d’optimisme fora de mesura, perquè tot i que és cert que el líder socialista demostra una elevada capacitat per sortir airós de situacions enrevessades, ara les coses se li estan torçant i, tot i que no ho digui, ell ho sap. La seva seguretat deriva, no obstant, de la seva convicció que no hi ha més majoria possible que la que va permetre la seva investidura el 2023, perquè l’única alternativa seria que Junts i el PNB recolzessin un Govern de PP i Vox, una cosa, en principi, inimaginable. Però aquest bloc heterogeni, en el qual es recolza i en el qual alineen partits a l’esquerra i a la dreta de PSOE amb interessos contraposats, està ja molt esquerdat, cosa que l’obliga a fer
  • La tornada de l’amor amb ChatGPT
    Aquests dies he jugat una mica amb el ChatGPT, ara que podem establir amb ell (o ella) una correspondència a través del WhatsApp. He sigut molt amable i li he formulat una pregunta assenyada i educada, com si es tractés d’una persona humana . Certament, en la pregunta hi havia un deix d’egocentrisme, però és que resulta que jo soc la persona que millor coneix la meva carrera com a escriptor. És a dir, he preguntat què sabia d’un tal Fonalleras. Resulta que ha encertat l’any de naixement i el títol universitari, però ha errat el lloc (Barcelona, en lloc de Girona) i la universitat (de nou, Universitat de Barcelona, en comptes de Girona). L’hi he perdonat. Total, tampoc és tan greu.Seguir leyendo....
  • Viure i morir
    El 2025 ens agafa amb el peu canviat perquè Europa enfronta reptes importants i no està preparada per al que ens cau al damunt. Europa perd influència com a conseqüència del seu declivi demogràfic i econòmic i de la seva incapacitat per parlar amb una sola veu, que seria molt potent si estigués recolzada pels vint-i-set, perquè gastem en defensa més que la Xina i el triple que Rússia. El 1900, Europa tenia el 25% de la població mundial i avui només el 6%, i està empresonada entre energia més barata als EUA o l’Orient Mitjà, i mà d’obra també més econòmica a l’Àfrica o Àsia. Encara representem el 17% del PIB i del comerç mundial i amb aquests elements ens apuntem gairebé el 50% de la despesa social. Som envejats per la nostra sanitat, educació i infraestructures, però ¿quant temps més aconseguirem mantenir aquest nivell de vida si cau la nostra població i la nostra productivitat?Seguir leyendo....