Portada del periodico Menorca:
Noticias
Día anterior 
Sitio web
Noticias
- El poblat
Aquests darrers dies s'han difós diferents notícies relacionades amb el turisme a Menorca que m'han fet recordar i reflexionar damunt fets presents a la meva memòria relacionats amb aquest tema. El primer record fa referència a l’anomenat «poblat de pescadors» de Binibèquer, avui tan mencionat pel fet de les queixes dels seus habitants davant la invasió de turistes a totes hores, el que fa que no es pugui gaudir de pau i tranquil·litat. Es parla de 800.000 visitants a l'any, una vertadera gernació per una urbanització que ja fa anys que està morint d'èxit, com es diu ara. Tenint en compte la reduïda superfície i l'estretor dels carrerons, la densitat de turistes per metre quadrat esgarrifa. Atès el «pintoresquisme» del poblat, amb espectaculars fotografies presents, junt amb la vista aèria de Macarella i Macarelleta, a totes les promocions turístiques de Menorca i també pel fet que els promotors turístics passegen visitants per tot on no els costa ni un duro, com és el cas dels focs art - Campaña
Muchos ciudadanos con filiaciones partidistas saben a quién van a votar casi desde que han nacido, porque para ellos el partido -al estilo de la antigua Unión Soviética o la China de Mao- lo es todo, su refugio, su destino, la razón de su existencia, al margen de los bandazos que dé. Quizá por tradición familiar o porque, simplemente, son estómagos agradecidos, deben su absoluta lealtad a unas siglas. Para ellos no están hechas las campañas electorales, a menos que lo que deseen sea participar en uno de esos baños de masas -cada vez más menguantes- que el sagrado líder de turno organiza para ensalzar sus supuestos valores. Para el resto, la campaña debería servir para conocer el programa de este o aquel grupo político. En cuestiones de interés general, como la sanidad, educación, pensiones, defensa, política exterior y, sobre todo, economía. La pasada campaña vasca comenzó así, con los aspirantes compartiendo sus recetas para salvar la maltrecha sanidad pública y recuperar la antaño pod - El puto amo
La carta del presidente del Gobierno se me antojó como una prosa melosa que para nada tenía que ver con el amor. Me venían a la cabeza las imágenes de una de las últimas escenas de la película de Mervyn LeRoy, «Quo Vadis?» cuando Nerón, viendo que perdía el apoyo del pueblo, montó un espectáculo popular. Lloró su pena por la situación y recogió sus lágrimas. Escuchar la proclama de que apoyar a Sánchez es apoyar la democracia, es tratarnos como necios. La democracia no está en peligro por esta situación de fuego cruzado en la batalla dialéctica y de persecuciones personales. Pero sí es cierto que Sánchez, en esa relación adictiva que tiene consigo mismo y con el poder, ha puesto en peligro la separación de poderes, las instituciones y el modelo de España. El asalto de Sánchez a las instituciones ya se ha cobrado 25 entidades públicas, que están lideradas por personas afines al PSOE. Hispasat, Indra, Red Eléctrica, Renfe, CIS, AENA, SEPE, Fábrica de Moneda y Timbre, Loterías y Apu - L'estiu a les coves de Macarella que va marcar la vida d'en Bep Canet
Mig centenar de persones, entre una trentena de l’equip tècnic i una vintena de l’artístic, entre ells els quatre principals i la resta extres i figurants, enregistraran entre els dies 13 i 20 de maig el curtmetratge «Sa cova», de la directora Lota Dura com a projecte de Treball Final de Grau de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (Escac). «Sa cova» conta la història de Shanti, un jove menorquí dels anys setanta del segle XX que s’adona que la vida va més enllà del que fa i començarà una nova etapa de la seva existència. Lota Dura, de vint anys, va néixer a Madrid, però viu a Barcelona i cursa tercer del grau oficial de Cinematografia de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (Escac). «Des de petita m’agrada el cinema i tot gràcies al meu pare, que em va posar tots els cineastes que un no veuria als tretze anys. Des d’un primer moment sí que volia estudiar música perquè sempre m’ha agradat Pink Floyd, Bob Dylan i Jim Morrison, però em vai - L’iceberg de la joventut
Ser jove ho cura el temps. Alguns es resisteixen a abandonar aquesta etapa vital amb un evident bricolatge facial, una esforçada escultura corporal, una arriscada adaptació estilística i una anaeròbica agenda d’activitats. Un es pot enganyar a si mateix, però es deixa de ser jove quan els joves autèntics et deixen de veure jove. És així. Me sap greu. Per als altres és indiferent com un se senti. Sentir-se jove als 40, als 50 o als 60 és un exercici d’autoconsum, una actitud legítima, respectable, saludable i, fins i tot, recomanable per no decaure. Plenament conscient d’açò, dissabte passat vaig assistir, per caramboles vitals, al Festival Menorca Jove. La meva dessuadora no servia de camuflatge. Era un clamorós intrús, com tots aquells a qui delataven les canes. L’experiència va resultar gratificant. Artistes incipients més o menys transgressors, creatius i afinats, però tots amb una energia i una il·lusió envejables. Va ser un regal comprovar com alguns versionaven cançons de quan
